Tenim llistes a Solidaritat Catalana i tenim també els reagrupats en fila. Tot a punt per quan Montilla decideixi fer pública la data de les eleccions. En el problema català, si alguna cosa tenen els espanyols que no tinguem a casa nostra és una visió global del conflicte, una estratègia per mantenir els seus privilegis, un lideratge inqüestionable i una discreció que no entén de Facebooks ni Twitters. Clar que per alguna cosa tenen un estat al darrera i un pressupost assignat. I no escric pas ni de partit, ni de ràdios gore, ni de fanàtics despistats, sinó de gent d'oficina i d'uniforme. Aquí anem més a cop de rampell i triem la via més transparent de totes.

Altra cosa potser no, però al voltant de reagrupats i solidaris s'ha mogut molta gent que hauria pogut tenir més influència situada en altres posicions. Per exemple entrant en tromba al PSC o fins i tot a CiU que d'exemples la història ens en dóna els que vulguem. Els 3.500 que va tenir Reagrupament, funcionant amb quotes com un partit convencional, o els 16.000 de Solidaritat, malgrat aquí l'esforç econòmic era menys exigent, haguessin estat com un petard encès a dins d'una pirotècnia si haguessin engruixit la militància d'un d'aquests dos amples partits.

I ja a dins, a imposar majories poc a poc fins a que la doctrina independentista s'imposi. El mecanisme, però, és lent i la gent ha de ser pacient i constant en la seva feina. La nova militància ha de tenir visió tàctica i ha de treballar plegada. Ja sóc conscient que mirant la història aquests darrers mesos de reagrupats i solidaris, demanar paciència, constància, tacticisme i unió no és tasca fàcil, però tenim hemeroteques per estudiar els cíclics canvis a ERC com a exemple del que ha anat fent cada líder per aconseguir i imposar les seves majories.

Seria com un cuc en bèstia grossa que va corroint-li les vísceres sense que es noti la cura. Fins i tot les sigles donen joc: O no agrada Plataforma Solidària Catalana pel PSC o Candidatura Independentista Unida per CiU?