Que un ministre o tot un Govern vulguin apujar la càrrega impositiva s’entén sense haver de fer cap esforç: volen gastar més, i si no és moment d’augmentar el deute públic, ni es pot jugar amb la inflació, ni els deixen fer bitllets a plaer, està clar per ells que cal pujar els impostos. Els arguments importen relativament poc, és l’exercici del poder el que compta, que si no poden gastar i regalar no se senten poderosos i respectats; ells, que quan els fan fora del càrrec han d’anar a demanar feina, perquè empresaris no ho són, o bé són emprenedors de negocis que acaben sortint als diaris quan la Fiscalia anticorrupció remou una mica.

Hi ha hagut una contracció important de l’economia espanyola (taxa de creixement interanual del PIB en volum: -3,6% al 2009 i és previst -0,5% al 2010; en el nostre cas  cal considerar també l’augment de població derivat de la immigració, que fa repartir menys producte entre més persones), i d’això en diem la crisi econòmica. L’adaptació a la nova situació ha estat imperiosa en les empreses no protegides pel sector públic: reducció de despeses, i dins d’aquestes, acomiadaments de treballadors i reducció de seus o magatzems o fàbriques; i també fortes baixades de sous.

Mentre es debat (potser ad calendas graecas) si cal augmentar la despesa pública en temps de crisi econòmica, el que sembla més clar és que tret de la despesa que ajuda als qui han perdut la seva feina sobtadament, la resta de la despesa pública hauria d’estar sotmesa a una anàlisi exigent per tal de reduir-la, donada la disminució de la recaptació impositiva que es deriva automàticament pel fet de la contracció de la producció registrada estadísticament (i dic això per la inevitable extensió en temps de crisi del que fa unes dècades se’n parlava abastament com economia submergida o golfa).

Des de els inicis de la Transició, l’aparell político-burocràtic de la democràcia no ha fet més que expandir-se, creant institucions i càrrecs a dojo, i subvencionant a tort i a dret, reduint o condicionant el poder dels mecanismes de control tècnic en favor de l’aquiescència política, omplint-se la boca amb la paraula mercat aquells que son nomenats a dit. En comptes d’apujar ara els impostos, potser es l’hora ja de replegar-se a allò que és essencial i fer el mateix i millor amb menys polítics: d’això, se’n diu productivitat, i als treballadors, se’ls reclama.