A vegades m’enfado amb mi mateix al veure que el meu entorn es deteriora, es submergeix en el fang de la pretensió, de la incorruptible veritat subjectiva, i ningú, ni jo mateix, som capaços de veure un entrellat més lògic, engrescador i perdurable envers la minsa persistència d’un creure, no pas erroni, però si excloent d’altres parers complementaris, ni que tant sols sigui en l’amitjanar.

Podem parlar de política, de religió o del que vulgueu, la majoria està estancada en el creure’s guardià d’una actuació i d’uns principis inqüestionables. La possibilitat de pensar, ni que sigui un instant, que d’altres pensaments poden ser complementaris, ja no dic diferents, no passa pel cap de la majoria dels que es creuen superiors, ja sigui per un lloc a la societat o per un piloteig oportú en el moment adequat. La societat embarga el lliure pensament i, a sobre, et fan pagar la penyora del deure degut o el llarg camí de la indiferència i el menyspreu de quatre benaventurats que aprofiten el vent de cara per distribuir veritats segons el seu criteri. Si ens fa por el “que diran”, estem venuts d’entrada. L’ésser humà ha d’estar per damunt de convencionalismes forçats provinents de l’àmbit que sigui, i si no és capaç de ser ell mateix, acaba de captaire de favors dels que han sabut emmarcar la seva ignorància gràcies a la feblesa dels que, segurament amb molts més arguments teòrics però massa por pràctica, han silenciat la seva veritat i han sucumbit a la pressió dels vanitosos.

La majoria de gent és proclama creient o servidor, segons l’origen de la idea, de qualsevol ideologia, si és que li convé ja sigui per situació temporal o cronològica, i que acaba sempre, a l’hora de definir, en una paraula acabada en “ista”, de més o menys importància passatgera. Una vegada em va explicar una persona a la que tinc una extraordinària devoció, que tothom qui es defineix amb una paraula acabada amb el que he dit abans, en el fons infravalora la seva condició humana.

L’home és molt més que tot això a l’hora que ho és tot plegat. Em deia aquesta persona, quan li demanava que es definís políticament, que a vegades, si tenia el dia solidari podia ser socialista, si es llevava més extremista era comunista, quan s’enfadava era feixista i si veia algun menyspreu era nacionalista. Va concloure que era un home amb profundes contradiccions i jo afegeixo que la contradicció fa a l’home savi i no cal fugir de dubtes ni entestar-se en idees que, a vegades, ens creen incerteses vitals.

No penseu pas que em limito a la idea política, si és que en queda alguna, vull obrir camp a tot concepte que ens acompanya sempre. Al llevar-nos, a l’esmorzar, al parlar amb els amics, si sou afortunats i en teniu, a l’església, si sou creients catòlics o de la religió que millor us plagui, i en tots el àmbits que configuren el nostre entorn. És cert que tothom ha de tenir les seves idees i que les ha de defensar amb tota la vehemència que permet la bona educació, una altra cosa de la que en queda poca, però mai ha de voler imposar criteris explicant suposats avantatges o teòrics  profits de subjectivismes legítims però mai inquisidors.

Creieu-me, estem aquí, a aquesta dimensió vital i no deixarem cap record passades dues o tres generacions, tot el que creiem  imprescindible és, en realitat, volàtil com la mateixa idea. Cal lluitar pel que es creu, però mai em de suposar la nostra necessitat com a condicionant previ  a la realització del que creiem dret i demà, desenganyeu-vos, serà tort. La volatilitat d’ absolutament tot hauria de ser la premissa al nostre existir i al nostre somniar, just al moment que ens creiem importants és  quan deixem de ser-ho.

Em sap greu haver de dir en veu alta el que penso, ara que tothom s’està fent camí cara a unes eleccions, a unes aspiracions i a unes teòriques ànsies de bé general. Ja veureu com tot acaba igual, i si estem de sort no hi hauran bufetades, però les conclusions, pels qui vulguin ser equànimes, veureu que son les mateixes. Quatre que s’ho creuen i que decideixen, quaranta que pilotegen i quatre milions que els sofreixen. Com sempre.