He de confessar que l'argumentació econòmica per a una futura independència de Catalunya sempre se m'ha fet molt muntanya amunt, sobretot si es pren com a única motivació per a deixar Espanya i emprendre l'aventura de ser i ser sols. No és que no em cregui les xifres que es belluguen –tan dispars per altra banda fins i tot entre els propis independentistes- sobre el desequilibri fiscal, la pèrdua de poder adquisitiu o la mancança d'inversió en el nostre país, però em fa l'efecte que aquesta argumentació buida l'herència de les nostres tradicions com a poble.

Com a independentista convençut ja m'està bé que cada vegada hi hagi més catalans que desitgin l'estat català, sigui per l'injust repartiment de riqueses a què ens sotmet Espanya, sigui perquè s'han fet socis d'Òmnium i han conegut gent molt maca, sigui perquè s'emocionen cada cop que escolten la Santa Espina. Tot suma, si més no en termes absoluts, que en una democràcia és el que compta.

L'argumentari fiscal exclusiu equipara Catalunya a qualsevol altra regió mundial que sigui més rica que la resta de l'estat al que pertany i que tingui, per tant, una balança fiscal desequilibrada per aquest motiu. Sí, ja sé que els més puritans, els que més coneixen els números o els que més s'han deixat influir per aquest argumentari em diran –perquè ho he escoltat alguna que altra vegada- que el jonc que calça Catalunya en la seva pertinença a l'Estat espanyol no és equiparable quan a desequilibri a cap altra situació mundial.

Però l'argument, tot i donant per bons els números més catastròfics, s'està emprant darrerament de manera gairebé exclusiva en molts fòrums i s'obvia que Catalunya és sobretot una manera de fer les coses, una llengua i una voluntat de ser. Un sentiment d'origen tribal adaptat a la realitat del segle XXI en què mana el desig de formar-ne part per sobre de qualsevol altra diferència. Sentiment i pertinença al grup, que són, en sóc conscient, dues expressions que s'han deixat perdre i que segons on poden tenir connotacions fins i tot negatives.

Però pretendre bastir el discurs independentista incidint només en l'argumentari econòmic, és com agafar la nata d'un pastís i voler emprar-la de base. Tard o d'hora perd la consistència.