El palíndrom “Català a l’atac”, que en Marius Serra s’ha encarregat de difondre tantes vegades, ens remet al nostre passat històric més ambiciós, Principat enllà. Els catalans, temuts per la seva espasa arreu de la Mediterrània, a l’actualitat només podríem servir per una ampliació de Port Aventura amb una nova àrea temàtica de cavalls i cavallers.

És clar que a Grècia, ja sigui per la batalla de Samos, o per d’altres, cap els volts del 1700, el record dels catalans no és tan divertit com un tomb pel  Dragon Khan.  Ho recollia Antoni Rubió al seu “Epistolari grec”, on diu que el desig de glòria, i de guanys personals d’alguns cabdills catalans, feia que els grecs ens consideressin com adversaris implacables. La maledicció que proferien contra els seus enemics és que els volien veure “en mans de catalans”. Fins en una cançó popular dels segles XV-XVI, una enamorada diu al seu estimat: “Si vols abandonar-me i oblidar-me,/ que en les presons de Turquia sofreixis molts turments,/ que et vegi sota espases turques o en mans de catalans.”

Però de fa massa temps ja no som els catalans qui ataquem, sinó els qui rebem la pallissa un dia sí i l’altre també.  Per si no n’hem tingut prou amb la sentència de l’Estatut, dient que el català no pot ser llengua preferent de l’administració,  la Defensora del Poble en funcions Maria Luisa Cava del Llano ha dut al Constitucional, la Llei d’Acollida  del Parlament que fixa el català com a primera llengua d’atenció als estrangers. I ara PP i Ciutadans, amb la bona acollida que els fan les instàncies espanyoles, ja es plantegen fer el mateix amb el Codi de Comerç i la retolació en català.
Potser sí que Espanya és com Grècia, per molt que amb la crisi financera es digués que no, i tots aquests atacs són una revenja induïda.

És clar que ara es diu que els equips de futbol substitueixen els exèrcits, i que sota aquesta mirada el Barça és el principal exèrcit català. Però el seu nou “cabdill”, Sandro Rosell, quan s’ha d’adreçar als penyistes d’arreu del món  ho fa en espanyol “per respecte als de fora”, i perquè no el duguin al Constitucional. Mentrestant Laporta a l’atac recollia l’aplaudiment general al Gamper.

Que no hi confiïn les enamorades: si ens deixen els seus estimats a les nostres mans, només rebran una bona raspallada.