El segrest i l’alliberament dels cooperants Albert Vilalta i Roque Pasqual ha posat sobre la taula un debat que ja fa temps que s’hauria d’haver encarat. A més del tema de la seguretat, no està massa clar que una mal dita caravana humanitària, que va deixant aliments i medicaments al seu pas pel desert de Mauritània,  sigui la millor manera de contribuir al desenvolupament dels països del també mal anomenat tercer món.

¿Un model eficaç, idoni? Sens cap dubte, les accions puntuals a curt termini i les visites esporàdiques no porten enlloc. Només serveixen per tapar forats i, en ocasions, fins i tot són contraproduents.

La xarxa social i econòmica dels països africans és molt complexa i s’aguanta per nexes molt febles, la majoria dels quals, ho hem de reconèixer, nosaltres desconeixem de bat a bat. Un petit exemple. En una epidèmia de fam a Etiòpia, en la qual vaig treballar, Metges Sense Fronteres es va quedar sense subministrament de gra a causa de les dificultats de transport a les duanes. Per solucionar momentàniament aquest dèficit, els cooperants de l’ONG es van introduir al mercat local i van comprar gran part del cereal que estava disponible. ¿Què va passar? La forta demanda va fer pujar els preus amb rapidesa i molta gent que fins llavors no havia passat gana es va veure immersa en una espiral sense sentit: ja no podien comprar blat perquè els blancs que venien a salvar uns quants negres van fer encarir el producte fins a xifres insostenibles per al consumidor local.

¿Quina és la conclusió de tot plegat? Les ONG només poden desempallegar-se d’aquesta ignorància treballant colze a colze amb els governs del país en projectes a llarg termini. No hi ha cap més manera. Les administracions africanes són les que coneixen els vertaders problemes de la seva gent i tenen les vies per solucionar-los. El que els hi manca són els recursos. Això ja els hi podem proporcionar nosaltres.

No és massa complicat d’entendre. A Catalunya tampoc tindria gaire sentit que, d’un dia per l’altre, es presentés un senyor  dels Estats Units i digués que ens falten dentistes o investigadors i es posés a construir annexos a hospitals i universitats públiques.  La resposta que rebria no és difícil d’esbrinar: “Moltes gràcies, però primer hauria de passar vostè pels departaments corresponents de la Generalitat i en parlarem, de tot plegat”.

Els detractors d’aquest model a llarg termini que defenso es fonamenten en la dificultat de fer arribar l’ajuda humanitària al seu destí final, a causa de l’elevat índex de corrupció de les classes dirigents africanes. Però hem de tenir clar que a l’Àfrica també hi ha un munt de gent disposada a millorar la vida dels seus conciutadans i que la corrupció és un problema secundari, que va lligar de manera intrínseca amb la pobresa.

El meu pare, que va conduir un camió durant tota la seva vida, solia explicar-me que fa uns 50 anys, al mig del trajecte Tona-Barcelona, que feia a diari, l’acostumava a parar un policia. El protocol sempre era el mateix. L’agent li demanava el llibre de ruta i ell li entregava, amb un bitllet de 5 o 10 pessetes amagat al mig. El policia es ficava els diners a la butxaca i el deixava marxar. No fa pas tant temps d’això. A vegades ens falta una mica de memòria.