Mai no he vist amb bon ull el catalanisme/independentisme d’en Joan Laporta. Aquest  passat, el d’independentisme, ben poc llìga amb la defensa sense embuts d’un cunyat, Alejandro Echevarría, que, essent dirigent blaugrana, també era membre de la Fundación Francisco Franco. La tardor del 2005 Laporta ho negà, i erra; ¿ingenu?

Catalunya també té les seves pròpies cavernes. Ésser cavernari no és pas només “privilegi” dels espanyols. El passat 17 de febrer, Tribuna Catalana publica un article titulat: Objectiu: persuadir o destruir Laporta, que es fa ressò d’un naixent nerviosisme entre les files de CiU i també d’ERC; la causa, el festeig de Laporta amb Reagrupament. Aquest possible casori neguiteja CiU i ERC tampoc no ho troba bé i espera que un altre li faci la feina.

Els poders fàctics tenen poques manies. A la recerca del remei, els mecanismes de pressió es posen en marxa. Objectiu: que Laporta no es presenti i el seu suport ha de ser per a Artur Mas. Des d’ara la pressió sobre Laporta serà desaforada:... aquests dies ha estat pressionat molt fortament pels poders polítics, econòmics i financers de l’entorn de CiU, arribant a l’amenaça de foragitar la clientela del seu despatx d’advocats (Tribuna Catalana, 17 de febrer de 2010.) No és important qui ho escriu, sinó què s’escriu. Ningú no ha badat boca, vol dir que això no és mentida.

Alfons López Tena. Currículum lloable, cal dir-ho. En el seu sarró personal hi duu un ampli llistat de vincles diferents i amb diferent entitats. Arriba a CiU l’any 1989 com a militant. A proposta del partit és escollit Vocal del Consell General del Poder Judicial.

El seus coneixements professionals no li haurien hagut d’impedir saber que la IP presentada al Parlament català seria rebutjada de ras pels partits parlamentaris. També hauria de ser coneixedor, i n’és, que la llei de referèndums aprovada pel Parlament català és una farsa. Cap contracte és vàlid si no duu la signatura que li correspon. L’autorització per a fer referèndums la signa Espanya. El Sr. López Tena ho hauria de saber i ho sap. ¿Per què doncs fa gabiejar la gent ben intencionada? El Sr. López Tena fa trampa.

Set d’octubre de 2009. En declaracions a Canal Taronja, dins del programa “L’Altra Cara” que presenta el periodista David de Diós, López Tena manifesta obertament que Reagrupament vol dinamitar els referèndums des de dins. L’afirmació de López Tena és falsa. Moltíssims adherits a Reagrupament no solament varen participar com a voluntaris en les consultes populars, sinó que fins i tot varen formar part de les juntes permanents en les diferents poblacions on s’han fet consultes. Mai no s’ha disculpat per aquesta afirmació.

Un segon tripartit veu la llum. Ben aviat és manifesta malestar dins d’Esquerra. Com a conseqüència és gesta un corrent crític que amb el nom de Reagrupament.Cat farà fortuna. El nombre d’adhesions creix ràpidament, a bon ritme. Reagrupament.Cat pren cos i és consolida. Joan Carretero, metge... ja el coneixeu, ho lidera.

L’alarma s’ha encès dins la cúpula d’Esquerra. Urgeix prendre mesures. Curiós: neix Esquerra Independentista. Uriel Bertran n’és l’impulsor. Divideix i guanyaràs. Ara ja són dos els corrents crítics dintre d’Esquerra, però un el controla el poder, ho així ho teníem tots molt clar fins que en el congrés d’Esquerra celebrat a l’auditori del Fòrum de les Cultures Bertran manifesta obertament que Esquerra Independentista no és el submarí de ningú. No me’l vaig creure. Anys desprès, encara no me’l crec.

Joan Carretero treballa per la unificació dels dos corrents crítics. Hi ha un festeig però a la fi tot és se’n va en orris. Amb la sortida de Reagrupament.Cat d’Esquerra, Esquerra Independentista entra en via morta, ja ha fet la seva feina. Els seus seguidors, això si, quedaran decebuts i sense saber cap on mirar.

Algú els anomena els tres tenors. La diferència entre els que foren de veritat i aquestos és molt gran: un dels tres mou la boca, però no canta. No sap cantar. Aquesta és la raó per què Joan Carretero no ha aconseguit mai reunir-se, sols, amb Joan Laporta,  líder de Solidaritat Catalana. López i Bertran no li treuen la vista del damunt. Saben que Carretero se’l cruspiria en un tres i no res.

Ho heu endevinat, Joan Laporta és el que mou la boca, el que no sap cantar.

Reagrupament és l’únic moviment polític independentista completament estructurat, garant de l’acompliment d’un ideari polític compromès: la independència i la regeneració de la vida política del nostre país.

Els poders fàctics saben que Reagrupament treballa i treballarà per acomplir amb la paraula compromesa i això a ells els genera esquizofrènia. Saben que Reagrupament no és cap objectiu en si mateix. Saben que cap dels seus membres necessita els diners d’un sou parlamentari. Saben que tots som professionals en el nostre àmbit de treball diari, i saben també que amb la feina feta i el deure acomplert, retornarem tranquil•lament al nostre dia a dia d’on hem vingut. Reagrupament es dissoldrà.

La va encertar l’amic Jaume Fernández en deixar anar que "Solidaritat Catalana és el torpede més gran que ens han enviat fins ara".

L’origen del torpede: el poders polítics, econòmics i financers  ja esmentats.
L’objectiu, Reagrupament.
L’artefacte: Solidaritat Catalana. És l’eina adient. Dividirà i així, tot seguirà igual.
Laporta es presentarà, però l’han persuadit, no cal destruir-lo. Han resolt bé el problema, però mentrestant Catalunya seguirà dessagnant-se.

Plomes ressentides, fins ara silencioses o silenciades, clamant amb vehemència als quatre vents qualsevol eixida d’un membre de Reagrupament. En fan ressò. És el trofeu per a aquell que lluny de construir s’afanya a destruir.

Per a unir voluntats cal ser almenys dos, Carretero ho vol però Laporta no pot, no pot ni ho vol... ni el deixen que ho vulgui . A dreta i esquerra hi ha qui el controla.

Si vaig errat, que m’ho demostrin.

Ramon Payàs Capell
(Reagrupament Bages - Coodinador)