L'Espanya contemporània  mostra un cop més el que és. Un estat nascut d'una cruenta guerra civil encetada per una sublevació militar. El recurs a la llei d'acollida és un torpede, carregat de mala llet, de centralisme i de proclames contra  la igualtat social.

Recórrer que els immigrants siguin acollits en català és una proposta ideada i projectada per José Domingo, un diputat al Parlament de Catalunya díscol de Ciutadans. Domingo és lletrat de la Seguretat Social. Un altre exemple de la Brunete encoberta a les institucions de l'Estat, que no protegeixen els ciutadans sinó els comptes financers del sistema públic de pensions. Espanya voldria o deixaria un “José Domingo” a la catalana al Congrés?

La “defensora del pueblo”, ben ensinistrada pel fatxenda d'Enrique Múgica, confon els termes. Aquesta institució ha de guarir els ciutadans de si els hi cobren una multa que no toca o un ministeri no resol un expedient en els terminis establerts. Però contràriament al seu objectiu, defensa un suposat “pueblo español” dels atacs d'una part del mateix poble. La qüestió és perllongar la guerra civil encoberta.

Però és més greu que mentre l'enemic s'arma i belluga les posicions tàctiques, aquí es discuteixen si uns van de dos per Barcelona o van a les Festes de Gràcia a dir-hi la seva. Això és una guerra, sense sang, però és una guerra, i aquí sembla que estiguem de festa major.