Cauen en contradicció quasi constantment. Es desdiuen dia si i dia també, desconcertats per no trobar la via (la tercera, l’ alternativa, la fusió, la componenda). Pensen que donant tot allò que se’ls demana aconseguiran fidelitzar les persones que es troben sota la seva responsabilitat. Criden quan no se’ls fa cas (que és quasi sempre), pensant que és qüestió que el missatge arribi, i no de l’exemple que puguin donar amb les seves pròpies vides.

Gasten uns diners que més aviat no tenen en conrear una felicitat que de tant reivindicada ens hem pensat que és dret, quan en realitat, com van gravar a foc els federalistes americans en la seva Constitució, l’únic dret és el de buscar-la.

És una professió sense carrera i en què la vocació no és prou per evitar l’error; menys encara si, desnaturalitzada, serveix per abusar de la posició vulnerable del sotmès a potestat. De tant en tant es reuneixen per parlar (més aviat que per escoltar), i s’adonen, tot i que ho amaguin, que fins i tot amb bones intencions, no hi ha gaire diferència entre tenir-les o no tenir-les.

Pensaran, potser, que parlo dels polítics. I també. Però parlava més aviat de tants que han de governar coses diverses de la cosa pública, tan importants les petites repúbliques com pugui ser la gran. Pares, mestres, metges, empresaris, cadascú respecte d’una certa dimensió d’humanitat que tant s’escapa del nostre control, quan pensem que la llibertat no té límits.

Vet aquí perquè no van la coses en allò que diuen governança. Aquest matí em preguntava quants dels que es proposen per a governar Catalunya es consideren bons pares, millors mestres, grans empresaris. Si no és així, si ni tan sols els ha passat pel cap que una cosa sense l’altra és impossible, potser se’ls hauria de dir que els experiments és millor continuar fent-los amb la inofensiva gasosa... I sàpiga qui pensi que parlo dels altres, que, ara que ja puc descobrir el recurs literari, ara començo: “Caic en contradicció quasi bé constantment...”