Actualitzat el 17/08/2010 a les 00:01h
La fi dels socioaddictes
M’explica un alcalde que enguany hi ha hagut un cert enrenou a l’hora d’organitzar la festa major del poble. Resulta que el cost de la festa és d’uns 65.000 euros, aproximadament. Fins ara tot ho pagava l’ajuntament, però enguany, a causa de la crisi, només n’ha posat 40.000, d’euros. I saben què ha passat: que la festa major s’ha organitzat igualment i amb les mateixes característiques. Els organitzadors han buscat patrocinadors, s’ha cobrat una petita entrada per determinats actes i s’ha optimitzat la utilització dels diners.
I és que el nivell de dependència pública en la que hem viscut immersos fins ara, s’ha d’anar corregint. Hem arribat a una situació, aberrant, que ens ha portat a acceptar com a normal que l’administració pagui coses a tothom en lloc de discriminar i que només ajudi aquells que no tenen prou recursos.
El cas de la sanitat pública n’és el paradigma. El servei va empitjorant dia a dia i es pretén fer veure que no hi passa res. Tothom la utilitza a cor que vols, sense limitacions. Però la rifeta s’anirà acabant, també. Les solucions són diverses, des de demanar el pagament de determinats serveis, a fer pagar una quantitat per visita, o a posar multes per aquells que facin un mal ús dels serveis. Una campanya informativa per estovar els socioaprofitats, i l’opinió pública que els sustenta, seria útil. Per exemple, es podrien publicar quants morts de càncer per diagnòstic tardívol s’han produït en un any, i quina part de culpa (per malbaratament de recursos) tenen els que han mal utilitzat el servei d’urgències o el CAP de torn.
Amb la reducció de recursos econòmics públics que patiran les administracions espanyoles els propers anys, es fa necessari prioritzar i escollir: un correcte servei per als que ho necessiten, o un mal servei per a tots. Correm el seriós risc d’acabar tenint serveis públics de perfil baix: universals, però mediocres. Un sistema que pagarà la festa a tots, sense distincions, però que no cobrirà els requeriments d’aquells que veritablement tenen necessitats.
COMENTARIS
+0
-0
bacus, 29/08/2010 a les 12:55
jo no estic d'acord de que segons 'necessitats' tinguis més serveis o no.
per aquests motiu unes persones paguen més impostos i altres menys, aquí és on es produeix l'anivellament.
a partir d'aquí tothom hauria de tenir els mateixos serveis, ja que no pots anivellar cada vegada que tens que repartir.
pq ja posats que tothom pagui el mateix i llavors si que tindria sentit que els serveis no siguin iguals per tots.
has d'anivellar 1 sola vegada no sempre.
laura, si una parella cobra 2000 al mes entre els dos té 10 fills no penso que siguem la resta que els hi haguem de pagar la seva irresponsabilitat.
aquí cadascú hauria de dedicar els seus ingressos com vol, ja sigui amb els fills, per un mateix o donar la 1/2 en una ong.
per aquests motiu unes persones paguen més impostos i altres menys, aquí és on es produeix l'anivellament.
a partir d'aquí tothom hauria de tenir els mateixos serveis, ja que no pots anivellar cada vegada que tens que repartir.
pq ja posats que tothom pagui el mateix i llavors si que tindria sentit que els serveis no siguin iguals per tots.
has d'anivellar 1 sola vegada no sempre.
laura, si una parella cobra 2000 al mes entre els dos té 10 fills no penso que siguem la resta que els hi haguem de pagar la seva irresponsabilitat.
aquí cadascú hauria de dedicar els seus ingressos com vol, ja sigui amb els fills, per un mateix o donar la 1/2 en una ong.
+0
-0
individu, 17/08/2010 a les 19:15
Típic raonament de qui en realitat vol una privatització d la sanitat, quan fins i tot en el paradís del privat, els USA, es plantegen el contrari. Naturalemnt que hi ha gent que se n'aprofita pero , on posem el límit de a qui ajudar i a qui deixar fora de la universalitat? M'estimo més que hi hagi aprofitats però disposar de saniatt per a tothom que arribar a l'escenari nord-americà, on pots quedar-te sense tractament preque no te'l pots pagar
+0
-0
Laura, 17/08/2010 a les 14:09
Araki, les coses es poden argumentar sense caure en la prepotencia i l'insult.
Des de fa molts anys (recordo la decada dels 90 governant el PP), per reformar la sanitat publica el govern de l'Estat treballava amb informes que dins de les mesures proposades per reduir la despesa farmaceutica hi havia el copagament farmaceutic dels jubilats en relació al que cobren. Aquest és un tema totalment recurrent i ple d'exemples al llarg dels anys, no fa gaires mesos un grup d'experts economistes nombrats pel congrés van presentar un informe per evaluar la llei de la Dependencia i entre les mesures que proposaven per modificar el finançament de la llei hi havia, entre moltes altres mesures, la incorporació del copagament farmaceutic per part dels jubilats. De fet, fa dos mesos la conselleria de sanitat basca comentava que estava estudiant d'aplicar-ho per pensions altes. El que vull dir és que això no és un "comentari" ir"racional", ni forma part de la "tipica enveja siciliana" sinó que és un plantejament que politics i economistes sempre s'han plantejat per reduir la despesa sanitaria.
Actualment hi ha moltes coses que es podrien fer i no es fan o es fan de forma ineficient, com és la obligació d'utilitzar medicament generics per determindades enfermetats croniques, la aplicació obligatoria de la recepta electrònica, el copagament per visita en antenció primaria, domiciliaria, .... entre moltes altres mesures.
Des de fa molts anys (recordo la decada dels 90 governant el PP), per reformar la sanitat publica el govern de l'Estat treballava amb informes que dins de les mesures proposades per reduir la despesa farmaceutica hi havia el copagament farmaceutic dels jubilats en relació al que cobren. Aquest és un tema totalment recurrent i ple d'exemples al llarg dels anys, no fa gaires mesos un grup d'experts economistes nombrats pel congrés van presentar un informe per evaluar la llei de la Dependencia i entre les mesures que proposaven per modificar el finançament de la llei hi havia, entre moltes altres mesures, la incorporació del copagament farmaceutic per part dels jubilats. De fet, fa dos mesos la conselleria de sanitat basca comentava que estava estudiant d'aplicar-ho per pensions altes. El que vull dir és que això no és un "comentari" ir"racional", ni forma part de la "tipica enveja siciliana" sinó que és un plantejament que politics i economistes sempre s'han plantejat per reduir la despesa sanitaria.
Actualment hi ha moltes coses que es podrien fer i no es fan o es fan de forma ineficient, com és la obligació d'utilitzar medicament generics per determindades enfermetats croniques, la aplicació obligatoria de la recepta electrònica, el copagament per visita en antenció primaria, domiciliaria, .... entre moltes altres mesures.
+0
-0
Pere B., 17/08/2010 a les 13:44
És un plaer llegir opinions intel·ligents com les de Xavier Roig. Només afegiria que amb un Estat propi Catalunya tindria més possibilitats de sortir-se'n i els catalans (especialment els que tenen més necessitats) tindrien més possibilitats de ser ben atesos.
+0
-0
Anònim, 17/08/2010 a les 11:20
Excel·lent, Xavier, com sempre.
+0
-0
Anònim, 17/08/2010 a les 09:40
A mi em sembla que el control de la despesa pública s'hauria d'aplicar sempre, en temps de bonança i en temps de crisi. Què vol dir que ara els càrrecs públics es retallin el sou un 15%? Doncs que ho podien haver fet en temps de vaques grasses. La despesa pública hauria de ser sempre la mínima necessària, i filar molt prim en què es gasta. La cultura de la subvenció inqüestionada té els dies comptats, afortunadament.
+0
-0
Anònim, 17/08/2010 a les 09:27
L'equació maligna és la que tenen molts polítics al cap: despesa igual a vots. Si vull més vots, haig de prometre més despesa. I això val per un alcalde com per un president de govern. L'alcalde ha promés gastar molt i no en té prou. Llavors es queixa del mal finançament dels ajuntaments i demana suport a la Generalitat, que es queixarà al govern central, i aquest darrer buscarà fons a la Unió Europea, fins que després arribi el FMI i el Banc Mundial a estirar les orelles a tothom. Trist i estúpid!! Potser el principi més vàlid és: em gasto el que tinc, i si vull gastar més, jo (o el poble, o el país) haig de treballar i guanyar més, i demanaré el suport i les eines que calguin per poder fer la feina més eficaçment. Però no esperaré que ningú altre pagui la factura.
+0
-0
Anònim, 17/08/2010 a les 08:51
Al marge de racionalitzar i fer veure que les coses no són gratis, no cal perdre de vista que si fóssim independents tindríem una quantitat de recursos públics notablement superiors.
+0
-0
Araki, 17/08/2010 a les 05:33
Una manera de canviar el sistema per a assolir una quota major de justícia i racionalitat seria que en comptes de fer que qui cotitza ara pagui les despeses del que no treballen ara (i que potser van treballar al seu dia, però potser no), el govern instituís un sistema segons el qual el que una persona cotitza vagi a parar a un compte personal al nom del cotitzant. N'hi pot haver una de jubilació i una per a les despeses mèdiques (que es pugui fer servir per a pagar mútues privades, per exemple). La de jubilació com un pla privat: intocable fins als 65 anys (o quan toqui jubilar-se).
Així, un rep exactament el que ha cotitzat, ni més ni menys. Seria una mena de pla de jubilació forçós. Per als que no han pogut cotitzar hi pot seguir havent uns mínims, tal com ara existeixen les pensions no contributives.
De fet, la transició seria la mateixa, o més ràpida i tot: ara mateix es mantenen unes pensions no contributives extremadament baixes perquè se sap que és una mera qüestió biològica i de temps (que una generació de dones que mai no va treballar fora de casa es vagi morint) fins que desapareguin o disminueixin en nombre prou fins a no ser un problema social. Avui dia la gran majoria de dones s'ha incorporat al mercat laboral i per tant cotitza. Per això no hauran de passar les penúries de les seves àvies. O sí, ja que amb el sistema irracional d'ara, tant se farà que hagin cotitzat quaranta anys, perquè l'abús que es fa de tot no els permetrà cobrar res.
El que és evident és que tard o d'hora hi haurà una generació que haurà de pringar. Jo per si de cas faig plans sense pensar a cobrar ni un duro de la pública i ja tinc un pla privat. A l'estranger.
Així, un rep exactament el que ha cotitzat, ni més ni menys. Seria una mena de pla de jubilació forçós. Per als que no han pogut cotitzar hi pot seguir havent uns mínims, tal com ara existeixen les pensions no contributives.
De fet, la transició seria la mateixa, o més ràpida i tot: ara mateix es mantenen unes pensions no contributives extremadament baixes perquè se sap que és una mera qüestió biològica i de temps (que una generació de dones que mai no va treballar fora de casa es vagi morint) fins que desapareguin o disminueixin en nombre prou fins a no ser un problema social. Avui dia la gran majoria de dones s'ha incorporat al mercat laboral i per tant cotitza. Per això no hauran de passar les penúries de les seves àvies. O sí, ja que amb el sistema irracional d'ara, tant se farà que hagin cotitzat quaranta anys, perquè l'abús que es fa de tot no els permetrà cobrar res.
El que és evident és que tard o d'hora hi haurà una generació que haurà de pringar. Jo per si de cas faig plans sense pensar a cobrar ni un duro de la pública i ja tinc un pla privat. A l'estranger.
+0
-0
Araki, 17/08/2010 a les 05:21
Laura, la resposta és simple: doncs perquè el teu veí ha pagat molts més impostos que tu. És a dir, al llarg de la seva vida laboral li ha pagat els medicaments a molta més gent que tu. Per això és indiferent si la seva pensió és alta o baixa. El teu comentari té molt poc de cerca de la justícia i la racionalitat i molt de la nostra típica enveja siciliana.
+0
-0
Laura, 17/08/2010 a les 00:47
Hi han problemes en el model sanitari que no es resoldran sense canvis estructurals en el model d'estat. Per exemple, no entenc perquè el meu vei que esta jubilat i té una pensió de 1500 euros, pel fet de ser jubilat te les receptes gratuites, mentre que jo mateix amb 1000 euros, la dona a l'atur, dos fills i una hipoteca he det fer front a la despesa farmaceutica. El problema no és que jo no tingui els mateixos drets que el meu vei sinó per què aquest en té d'innecessaris i que perjudiquen molt la despesa publica. Com aquest n'hi ha molts exemples, alguns dels quals exposa l'article com és el del copagament.
+0
-0
Guerau, 17/08/2010 a les 00:17
la mesura, l'equilibri i la racionalitat no està en els programes ideològics dels partits. A cap ni un.
Autor
Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
Altres articles d'aquest autor
Accés usuaris
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de:
