Fa molts anys, quan encara en quedava algun de soca-rel, un vell àcrata del país (periodista per més senyes), conscient que calia alliberar-nos nacionalment, va confessar-me: "L'endemà de la proclamació de la independència, jo seria el primer a lluitar contra l'Estat català". Certament, l'expressió d'aquesta aparent contradicció feia honor a la seva ideologia, però, també, denotava el camí a seguir: que per damunt del món de les idees, fossin les que fossin, el primer que calia era alliberar-nos dels qui ens mantenen esclaus al seu jou. L'endemà, doncs, de la independència, tothom ja seria verament lliure per situar-se políticament allà on cregués més convenient per defensar les seves particulars opcions.

Sembla que això no es vol entendre des de les posicions dominants de l'independentisme creixent: els uns per massa ancorats en el passat de l'estira-i-arronsa que els obliga al joc de la puta i la ramoneta; els altres perquè prefereixen tocar-ne de calents abans que arriscar-se a passar gana, ni que sigui amb dignitat, i, els de més enllà, des del tuf del revolucionarisme ja massa tronat (pura carlinada, de vegades) perquè anteposen espúries raons de "classe".

En l'entremig, ens trobem, en la cruïlla d'aquest final de legislatura, amb una situació realment insòlita, en què una força hegemònica, naixent i amb embranzida, que ha plantejat un full de ruta clar i net es veu sotraguejada des de diversos fronts perquè llenci la tovallola.

Tanmateix, Reagrupament Independentista -és a qui em refereixo- es manté, malgrat les múltiples intoxicacions, les suposades baixes massives (a hores d'ara ha crescut el nombre d'associats), els "trileros" que se la volen polir, o la corrua dels simples torracollons, ploramiques i cagadubtes, es manté ferma en les seves conviccions, porta el seu full de ruta intacte i no para de celebrar actes, inaugurar seus i ser present, tant com pot i la hi deixen, als mitjans de comunicació.

Deu ser, ben segur, que hi és ple de vells i ara joves àcrates.