Ja fa més de 40 dies que Sandro Rosell és president del Barça. No enganyaré ningú. No el vaig votar i, és més, el meu vot hagués pogut dir “Sandro no” ja que cap dels altres tres candidats m'entusiasmaven (no sé si va ser pitjor la sucessió de Laporta o la campanya electoral).

L'amplíssim suport que va obtenir Rosell -i els gestos per apaivagar la tensió del president sortint- em van fer tenir una escletxa d'esperança que el nou rector blaugrana intentaria fer una política de “reconciliació”. Després d'un mes i mig no sé si conserva el 60% de suport però estic segur que el 40% dels socis que no el vam votar cada vegada n'estem més allunyats.

En aquests 40 dies de (poca) gràcia n'hem vist de tots colors. Viatge vergonyant a Extremadura a disculpar-se (de què?), el lamentable embolic amb el contracte de l'amistós a Seul (els quatre directius que hi eren se l'havien llegit?) o la negativa de l'Arsenal a vendre Cesc (un fitxatge “fàcil” en paraules de Bartomeu).

I afegiria dos elements “gravíssims” que diria l'amic Joan. El primer, que el president no trenqui el seu silenci per denunciar l'escàndol que Espanya ens robi set jugadors quan encara no havien tornat de vacances i amb un torneig oficial (de la Federació Espanyola per més inri!) en joc. La segona, que un directiu del Barça (nascut a Barcelona, ep!) no és capaç de respondre en català una entrevista radiofònica de RAC1 (i això que és ràdio amiga, en principi). Deuen ser les coses de no barrejar esport i política...

Però el que em té la mosca al nas és la flaire que algú es plantegi començar a fer el llit a Guardiola. "Al lloro" perquè "al soci no se'l pot embaucar".