Diuen que "feta la llei, feta la trampa". Així també ho veuen la majoria d'usuaris que es dediquen a buscar la manera de saltar-se proteccions de terminals mòbils, videoconsoles o altres aparells per tal de poder-los "alliberar" i utilitzar-los per a usos pels que potser no han estat dissenyats específicament, o perquè s'hi volen instal·lar aplicacions sense pagar-les.

El fet més sorprenent és que, tot i el pas del temps, això segueix sent possible en la majoria dels casos. I de vegades, el "silenci oficial" fa pensar que no és més que un passatemps, tant per empreses com pels usuaris que busquen les vulnerabilitats, ja que tampoc s'acaba de tancar mai l'accés a poder-ho realitzar.

Busquem-ne exemples: des de la seva sortida al mercat, la consola Wii de Nintendo s'ha pogut modificar de manera que permetés, sense obrir-la ni instal·lar-li cap dispositiu físic, reproduir-hi DVDs, videojocs pirates... Tot i que en aquest cas, la companyia és insistent i publica actualitzacions cada cop que detecta que s'ha pogut alliberar de nou, fins al punt de llançar noves versions del programari només per a aquesta acció. Per altra banda, però, tenim els "jailbreaks" als dispositius d'Apple. Apareixen nous sistemes operatius, com l'actual iOS4, i continuen sent vulnerables, d'una manera o altra, per a poder-los alliberar.

És, doncs, tant interessant per les companyies limitar aquestes opcions, assegurant de veritat els productes? Per una banda, tècnicament hi ha molta més gent treballant contra la companyia que per ella. Però per altra banda, de ben segur que el número d'usuaris d'un iPhone que no pogués modificar-se seria lleugerament inferior. Així que hi ha motius, en el fons, que justificarien una estratègia més suau, a més del permís explícit -malgrat el trencament de la garantia- als usuaris de fer el què vulguin amb els seus aparells; que recentment s'ha ratificat als Estats Units.