Benvinguda democràcia participativa –com si en fos possible una altra- al terreny de la perversió i l'empastifada. Temps era temps quan les decisions importants es prenien en petit bureau, en el comitè local, en l'àpat d'amagatotis i aquells més preparats, llegeixis displicents a l'aventura, formaven el nucli d'execució, planificació i mostra de la política a Catalunya –i arreu. Ara tot mou com en una taula coixa a qui tothom fot coces. S'ha passat de posar els calçotets bruts a la rentadora a estendre'ls abans de fer bugada.

A Catalunya, i entre l'independentisme, el principal culpable de tenir terrasses i balcons plens de roba íntima llepada és Reagrupament. No tant la formació per ella mateixa sinó la transversalitat de la seva militància i la poca jerarquització imposada més enllà del retrat maoista d'en Carretero present de fons en qualsevol conversa. I el mitjà: Facebook. Però un mitjà mai és culpable de les mancances de qui el fa servir. La militància d'en Carretero amb el suport del Facebook.

Per a la majoria d'independentistes sense casa se'ns en fot, i fins i tot ens molesta la seva visió, les esquitxades de merda que uns més que altres s'han dedicat aquests darrers dos anys de revolta social, a mans i veus, i sobretot mecanografia, de hooligans autoproclamats portaveus de causetes, causes i veritats absolutes cremant el sotabosc per un plat de llenties imaginàries que mai els arribarà.

Perquè si impecable ha estat en aquest aspecte l'actitud del ceretà no es pot dir el mateix de l'opinió, la claca, i el que és més perillós, el missatge incomplet i irresponsable que es pot escriure en 200 i pocs caràcters, que militants, pseudomilitants, simpatitzants de Reagrupament han escampat primerament per la xarxa. I després, és clar, han vingut lluites intestines al mateix RCat, a 10.000, a Suma, a les consultes amb diversos corrents i, ara ja, entre els que diuen ser de Solidaritat Catalana, els que són de DCat, els que segueixen a RCat, els que s'ho miren i els que escolten i els que diuen i els que parlen abrigats amb una autoritat que no els pertoca, o no els hauria de pertocar –no pas perquè ho digui jo sinó perquè és evident a llum dels missatges que escriuen.

Facebook és el joc dels miralls i no és un grup de correu entre independentistes com molts s'entesten a intentar creure. La roba bruta es veu i es veu lluny. I la veuen els amics i els enemics. La democràcia participativa no consisteix en participar activament de la democràcia, sinó a fer-ho responsablement. I els que tenen més llums haurien d'intentar no donar mal exemple. No només de RCat. El virus dels calçotets amb llepet ja s'ha estès arreu. Pel país, dic.