Malson Renfe. Dissabte 31 de juliol. Un amic em convida a dinar a la zona de muntanya de Castelldefels. Opto per agafar el tren de rodalies i quedem que em passarà a recollir a l’estació de Castelledefels-Platja, de tràgic record d’ençà la nit de Sant  Joan. Una hora abans de l’encontre, a l’estació de Passeig de Gràcia miro de comprar el bitllet, sense sort: només hi ha dues persones atenent les llargues cues que s’han format en les dues finestretes de venda de bitllets que estan obertes. La resta, tancades. Em dirigeixo a les màquines d’autoservei de bitllets. La meitat (tres de sis) no funcionen i una de les que operen no accepta bitllets. Davant les dues operatives, les cues són interminables. Tot plegat, és clar, sense aire condicionat, a més de 40 graus d’una ombra que convida a la lipotímia.

Malson interminable (més Renfe). Decideixo passar amb la T-10 i ja pagaré –em comprometo- a pagar la diferència a un revisor que mai passarà. Dins el tren, que arriba amb retard, ple fins a la bandera –cal anar dempeus-, no s’informa que el vehicle no para a l’estació de Castelldefels-Platja tot i que al planell d’informació així ho indicava. Baixo a Castelldefels (poble) i truco al meu amic explicant el canvi involuntari de plans.

Malson (versió peatges). Dissabte 7 d’agost. He quedat amb la família a Sant Vicenç de Calders. Ara hi vaig en cotxe, no fos cas que Renfe em torni a fer de les seves. Dues hores per arribar-hi des de Barcelona. Cues als peatges, uns peatges que escenifiquen la humiliació de les nostres infraestructures, de les catalanes.

Realitat (autonomisme). Penso en els nostres trens, en les nostres carreteres, en la situació de dependència que ens aboca al no res mentre escric aquest article davant la platja. Tinc al costat un parella que són d’algun punt de la meseta castellana. L’home llegeix un diari estatal, La Razón, per ser exactes. El tanca i li comenta a la seva esposa. “¡Dónde iremos a parar! Los catalanes lo tienen todo y siempre pidiendo más”. Penso en l’experiència-malson Renfe de fa una setmana. La senyora li contesta: “Pues aún asín [sic] algunos quieren ser independientes”. Me’ls miro i els agreixo –mentalment- que m’hagin ajudat a cloure aquest article. I penso que demà, quan torni a Barcelona, tindré encara més arguments per treballar per la dignitat. I també penso que si som molts catalans que tenim malsons diaris (Renfe o peatges, per exemple) potser algun dia tots plegats ens despertarem.