El dia de la gran manifestació reivindicant el nostre dret a decidir, després de l’esperada, per suposada no pas per desitjada, retallada constitucional, el meu ídol, cantautor consagrat i membre del Setze Jutges, ja retirat de l’activitat artística de primera fila, en Lluís Llach, va dir que estava fins més enllà d’on sona bé que cançons composades fa trenta anys encara estiguin vigents. Fa trenta anys érem al 1980, i això em va fer recordar que altres cançons més antigues no és que estiguin en vigor, és que encara no han conscienciat prou del missatge i seguim insistint en fer-ho malament.
Era l’any 1968, si el famós any en que el jovent, com sempre, volia canviar el món, que composava la conegudíssima “l’Estaca”. Cançó de referència on n’hi hagin, de l’esperit reivindicatiu i de l’ànsia de canviar les coses aquí, que eren bastant més dures que a França, bressol de l’esperit de l’any en qüestió.

Es cantava i es xiulava d’amagat. Afortunadament per l’autor, un censor amb poc criteri va prohibir la lletra i, sense voler, la va convertir en bandera del catalanisme més fervent i el nacionalisme més entusiasta. Semblava veure’s una mica de llum al final i calia fer nostre alguna cançó, alguna persona o algun fet per posar-los de capdavanters en la lluita secreta però constant. “L'Estaca” va esdevenir el punt necessari per creure’ns més lluitadors i a l’autor una venda exagerada de còpies del disc, aleshores no es podien baixar d’Internet, amb els beneficis  que això reportava políticament i econòmica. No sap aquell censor el favor que va fer a una classe necessitada d’arguments convincents i no de coloms que sempre volen i mai aterren.

La lletra d’aquella cançó és perfectament comparable amb la situació que viu  el nacionalisme català actual, també anomenat independentisme, separatisme, o qualsevol altre paraula amb el mateix significat però variant segons l’època en que es viu. Últimament s’està prenent molta consciència del fet nacionalista. Diuen els que cobren per dir-ho, que l’estat autonòmic ja ha quedat obsolet, que ara s’ha d’anar a buscar l’ independència i això passa, naturalment, per les urnes i si no els voteu no arribarem a cap lloc. El fet de seure en una poltrona força ben remunerada i tenir dret a dir tres o quatre coses a la setmana en algun diari, crida força l’atenció dels que, com la majoria, estan motivats únicament i exclusiva, per el personalisme més pur i dur. Pocs, no dic pas que no, són els que realment lluiten per una causa que pot beneficiar a tothom, la majoria han de ser ells els primer beneficiats i després, si els queda temps, ja farem algunes declaracions carregades de soroll, molta música i molt poca lletra. Fins aquí no hi ha res de nou.

El problema és que hi han poques cadires i molta gent per voler-hi seure. Els partits es mouen per submergits i secrets interessos personals, amiguismes i favors a tornar i això comporta poder posar pocs candidats a les llistes amb possibilitat de sortida i, com que ens motiva l’altruisme, si aquí no hi cabo jo no us preocupeu, fundaré un altre partit. I ara resulta que declarats independentistes ja n’hi ha tres, em penso. Republicans, reagrupats i demòcrates catalans i qu+e passarà? Doncs el que en Llach es pensava que li passaria a l’estaca.

Si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà, segur que tomba...però encara no s’ha tombat, perquè si no ajuntem les forces estem perdent el temps. Els meus coneixement bàsics de física em diuen que al muntar una antena s’han de col·locar uns tensors anomenats vents que tot tibant en diverses direccions fan molt difícil que l’antena perdi la verticalitat. No dubto pas del sentit poètic del de Verges, però aquí passa com la Bíblia, que no es pot interpretar literalment. I els polítics, fent una vegada més ostentació de la seva frisança per seure a la poltrona. Tiben i tiben del nacionalisme en sentits diferents i això fa més forta la verticalitat de la intransigència i debilita la nostra credibilitat a l’hora d’exigir i imposar.

Sempre ens queden solucions més teatrals que realistes com les prohibicions d’espectacles més vells que el jeure i anar fomentant l’antipatia que, generosament, repartim amb els que no pensen com nosaltres. Afegeixo als catalans que no són independentistes, també, que d’aquests n’hi han, i forces, però sembla que els tinguem oblidats, postergats. No interessen. Flac favor al sentir unitari d’un poble que vol millorar però no tornar-se a subjugar a dictadures d’un altre color. Malgrat tot i tots, encara somniem que som i serem. Però compte que l’estaca encara no s’ha tombat. Hem de tibar junts i en la mateixa direcció, creieu-me.