Es digui el que es vulgui, es miri pel dret o pel revés, s’hi posi o no el puntet d’hipocresia o de cinisme consoladors de consciències, l’atur és el drama d'unes famílies que estan patint i que en democràcia tenen dret a vot. No sembla que un partit que incorpora en el seu nom paraules com “socialista”, “esquerra” o similars pugui tenir el vot d’aquells que se senten traïts en les seves esperances pels que haurien de ser els seus representants, i no sembla que ara se’ls pugui convèncer amb allò de “que viene el lobo”, doncs el llop ja ho és l’atur amb un nivell que depassa el 20%.

El col·lectiu d’assalariats, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA) del segon quadrimestre 2010, realitzada per l’Institut Nacional de Estadística, són 15.363.400 treballadors, que tot descomptant els menors d’edat sense dret de vot, és de lluny el grup d’electors més nombrós i que hauria de ser l’objectiu principal dels partits que ja no sabem com qualificar, però que es diuen d’esquerres, socialistes i fins i tot obrers. Afavorir-los sembla que hauria de ser la manera de fer-se’ls seus, però heus aquí que tot i tenir el poder polític, en comptes de fer-ho es converteixen en els abanderats del contrari, atacant el punt més feble de tot assalariat: la seva protecció en front de l’acomiadament, fent ús dels expedients de regulació d’ocupació extintius (ERO) en comptes de la via normal d’acomiadament improcedent, que és una expectativa ja creada que actua com a assegurança (que l’empresari hauria de poder aprovisionar) i a canvi de la qual implícitament el treballador ha acceptat un salari inferior en el moment de la seva contractació.

És clar que els benestants de la política no poden entendre això i fan discursets sobre allò que ells no pateixen, i fan reformes laborals en el pitjor moment (que s’hagin vist atrapats per la concentració de venciments del deute només diu de la seva manca de previsió), sense saber cap a on adreçar la futura ocupació o, més en general, el que és diu “nou model productiu” (com si les inversions en aparell productiu, els empresaris i els treballadors fossin de plastilina).

En democràcia, si un partit al govern abandona la defensa d’un col·lectiu, deixa lloc per tal que un altre partit l'assumeixi, així sigui de paraula, per les properes eleccions. És clar, que es pot abandonar un col·lectiu si es pensa guanyar-ne un altre que té interessos oposats. Però en el cas dels assalariats i dels partits ara al Govern, sembla difícil creure que puguin compensar la pèrdua de vots d’assalariats amb el guany de vots entre els empresaris.