No hi fa res que no arribi a ser ni dita: en el món de l’esport el millor sempre són els esportistes i el pitjor els seus dirigents. Crec que no ho havia dit mai públicament, però ho pensat mantes vegades. No és que hi estigui d’acord al cent per cent, perquè és una visió massa simple i maniquea i, al capdavall, de bons i dolents, de comportaments vull dir, n’hi ha al cantó dels esportistes i al dels dirigents. Però és veritat que hi ha vegades que aquest pensament s’imposa amb una força irrefrenable. Aquests dies n’he recollit un parell de bons exemples.

En els campionats europeus d’atletisme que s’han fet a Barcelona, els atletes de la selecció espanyola no han arribat a les quinze medalles que el president de la Federació, José María Odriozola, va augurar amb l’alegria del qui ho planifica des dels despatxos i s’ho mira des de la llotja i a prop de l’aire condicionat. El marxador Jesús Ángel Bragado, un de la colla dels quinze d’Odriozola, va acabar cinquè a la prova dels 50 km i en acabat es va referir als pronòstics del president de la Federació i, molt educadament, va dir que els dirigents acostumen sempre a crear expectatives que no són reals. El problema no són les previsions, que es poden fer o no fer, sinó la voluntat de treure pit que les mou i l’ús que es pretén fer dels triomfs per, quan van mal dades, descarregar el fracàs damunt dels corredors.

En el FC Barcelona també hi ha hagut l’episodi corresponent. Els primers dies de la nova junta directiva de Sandro Rosell s’han caracteritzat més per les bastonades a la junta anterior que no pas per la voluntat d’arrencar la nova etapa amb il·lusió. Uns i altres, els dirigents d’avui i els d’ahir, s’han tirat el tancament econòmic pel cap sense pensar si perjudicaven la imatge de la institució o no, que ha sortit a la premsa internacional retratada com si estigués gairebé en fallida, amb els jugadors sense poder cobrar a final de mes. Per sortir corrents, vaja.

I llavors hem trobat Andoni Zubizarreta que en la presa de possessió com a nou director tècnic va dir que el treball de Txiki Begiristain ha estat excepcional i que també ho ha estat el d’Alexanco. Crec que són els únics elogis i reconeixement als set anys sota el mandat de Joan Laporta que han sortit dels nous gestors. I em penso que la condició d’exfutbolista de Zubizarreta hi té força a veure, qualitat humana al marge i per descomptada. Per la interiorització de l’esportivitat com a valor de comportament, vull dir. No és gens estrany que davant d’aquest panorama els aficionats al futbol i els qui viuen el Barça apassionadament frisin perquè la pilota comenci a rodar i que el focus baixi de la llotja al terreny de joc.