Anar a veure els meus avis és un costum que no he perdut des de fa quasi bé vint-i-vuit anys i, com tot nét, d’aquestes múltiples visites en tinc molt bons records, però n’hi ha un que, des de ben petit, sempre m’havia cridat l’atenció i cada dos per tres truncava  la meva innocència infantil; les constants i continues perverses retransmissions de corrides de toros, emeses per la cadena de televisió pública espanyola, la Primera.

Cada vegada que els meus avis veien una cursa de braus a la televisió, la meva incredulitat i estupefacció es posava en manifest vers aquests espectacles sanguinaris i vergonyosos. Era -i sóc- incapaç d’entendre com una plaça plena de gom a gom s’alçava d’alegria davant la satisfacció que els produeix veure com un suposat i viril mascle fa una bona faena. És a dir, observar com s’assassina a un brau indefens amb la seva banderilla i amb l’ajuda prèvia de les múltiples estocades que han minvat la valentia de l’animal. Força física que ja s’encarregaven d’amorosir els acompanyants del diestro de torn amb maltractaments previs a la cursa.

Davant d’aquesta manca de drets animals, els meus avis mostraven una dualitat expressiva vers l’espectacle; certa indignació quan se suposava que el torero es guanyava bé les garrofes, liquidava el brau i després l’hi seccionava les orelles i la cua –espectacle dantesc!- i un toc d’alegria quan l’animal envestia a l’humanoide. Tanmateix, si la desgracia humana era exagerada, l’alegria s’esvaïa amb un simple “s’ha de ser burro per posar-te davant d’un animal tant gros i fer-lo patir d’aquesta manera”.
Aquesta actitud va arrelar en el meu si i mai he arribat a poder entendre què porta a una persona -especialment homes ja que les fèmines hi son mal vistes- a matar i fer patir, per diversió i diners, a una bèstia condemnada a mort des del primer moment de l’espectacle. I encara menys entenc, com hi ha un públic fidel a tot aquest reducte cultural que ha desaparegut des de ja fa molts anys d’altres països mediterranis.

Amb el pas del temps i de mica en mica les coses es situen al lloc que les hi pertoca, i un exemple n’és l’aprovació que ha tingut lloc, avui dimarts 29 de juliol de 2010, al Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que pretenia prohibir per llei les corrides de toros. Iniciativa avalada per mes de 180000 signatures i aprovada amb 68 vots a favor (32 de CiU, 3 del PSC, 21 d’ERC i 12 de ICV-EUiA), 55 en contra (7 de CiU, 31 del PSC, 14 del PPC i 3 del grup mixt) i 9 abstencions (6 de CiU i 3 del PSC). Dia històric que suma Catalunya a la única comunitat autònoma que ha prohibit aquest espectacle absurd i salvatge; les Illes Canàries.

Per acabar, hi ha qui intenta vincular, sense cap mena de coneixement, aquesta aprovació a un atac cap a l’estat veí, però actualment Catalunya ja disposa d’una Llei de protecció dels animals (Llei 3/1988, del 4 de març) que permetia, de forma excepcional, les festes dels braus en determinades localitats on hi haguessin places construïdes per celebrar-les, abans de l’entrada en vigor de la pròpia llei. La prohibició de les corrides de toros correspon a una modificació de l’article sisè de del text refós de la llei de protecció dels animals, aprovat pel decret legislatiu 2/2008, sumant el maltractament dels toros a les prohibides baralles de gossos o galls, entre d’altres, evitant d’aquesta manera el patiment, de forma gratuïta i per diversió, de tot animal. Per tant, no respon a un atac cap a les costums espanyolistes si no un avenç conjunt cap a una societat més respectuosa vers els drets humans i animals i un avenç de la maduració col·lectiva cap el bon tractament de tot ésser viu, evitant veure com una suposada forma artística el maltractament animal.