Tres coses han fet molt mal a la política catalana: Rosa Sensat, Xesco Boix i l'Acampada Jove. Deixaré les dues primeres per altres articles i ens centrarem en aquesta mena de festivals on una dutxa és un tresor i la cervesa, el nexe cultural entre canalla amb samarretes amb tòpiques llegendes com “Sóc de la ceba”. Gràcies a Déu, mai he trepitjat un càmping, i prego, com el monarca espanyol a Sant Jaume, que mai hi hagi d'entrar.

L'Acampada jove permet que els líders de torn d'Esquerra diguin ximpleries sobre qualsevol cosa. Fet, per altra banda, necessari. Les masses necessiten paraules que les abraonin. Ara bé, el problema rau quan es confon la política institucional amb una arenga d'acampada o un discurset etílic al Senglar Rock. I aquest és un costum de Joan Puigcercós, sobretot quan parla d'economia.

El passat mes d'octubre quan el van entronitzar candidat al santuari de Núria, va parlar de la “revolució verda i el nou liberalisme”. Una bajanada com una altra. Fa un mes afirmava que “la crisi no acabaria fins que l'atur no baixés del 10%". Per dir obvietats, millor tenir la boca tancada.

Ara vol demanar responsabilitats als equips directius per les proves d'estrès de les caixes catalanes. Traurem el carnet de conduir per no passar una ITV del Paris-Dakar al conductor d'un 127 que ha de circular per Ripollet? Si amb això no n'hi ha prou, proposa concertar escoles islamistes. A ell sí que li haurem de demanar responsabilitats per crear “coordinadors territorials de la conselleria de Governació” que ens costen una pasta gansa perquè vagin a ballar amb vídues. Que enraoni amb els seus amics del Baix Llobregat sobre el camí, ara amb presses, de la independència, i deixi les coses serioses per aquells que no diuen a tothom el que volen sentir o escoltar. La política no és un càmping.