La cultura política de la població, en general, és bastant migrada. Els índexs d'audiència, els rànquings de lectura i d'altres estadístiques de gruix sobre aspectes culturals, econòmics, socials o lingüístics així ho acrediten. Mantenir una conversa coherent amb gent de certa corda, sigui adscrita a l'esquerra, a l'ecologisme, al feminisme o al sumsum corda, es fa feixuc quan l'interlocutor no té més arguments que els quatre eslògans apresos en mala hora o les consignes escampades pels caps de torn, que molts cops són mitges veritats o, ras i curt, fal·làcies de l'alçada de campanar que, de tant dir-les, repetir-les i esbombar-les acaben, ai las!, per fer passar bou per bèstia grossa i esdevenir veritats incontestables. De fet, són els (des)raonaments dels qui, per damunt de tot, es creuen posseïdors de la veritat absoluta amb l'argument, tan suat, que "ho han dit a la tele", o a aquest o aquell altre mitjà, com si la tele o el tal mitjà fossin els déus vinguts de vés a saber on per proclamar la bona nova en exclusiva i sense talls de publicitat.

Ve a tomb tot aquest proemi com a explícita justificació del nerviosisme que noto, d'un temps ençà en certs sectors d'això que en diem l'Independentisme: creixent i difús moviment, sentiment més que no pas consciència en molts de casos -encara que més val això, a hores d'ara, que el no-res d'anys enrere-, que, alimentat per certs mitjans de comunicació, de casa i de fora, suposadament catalanistes (fins i tot suposadament sobiranistes), etziba, ara sí i ara també, rumors, mitges veritats, mentides senceres, i tota classe d'intoxicacions per, al capdavall, impedir, finalment, que un projecte transversal, il·lusionant, amb embranzida, d'alçada i de gruix, que va de cara a barraca sense subterfugis, abasti el fracàs més absolut per, al capdavall, continuar com estàvem, cosa que tant li agradava i tan bé va lligar el darrer dictador.

Tots tenim al cap de quins mitjans parlo, no cal dir-ne noms, però potser no tothom sap que aquests pamflets -digitals o de paper- s'alimenten de diverses menjadores, quan no directament d'una mena de xantatge que es basa en "si no m'expliques què passa, publicaré això o allò o el de més enllà", encara que els citats això o allò o el de més enllà siguin, evidentment, pures invencions que només poden servir i aprofitar als enemics de Catalunya.

Som a temps, encara, d'adonar-nos-en?