Piular massa (tard). Ahir l'Agència Catalana de Notícies publicava un reportatge sobre els merders polítics que generen als Estats Units algunes piulades a destemps. Una mofa durant un viatge oficial o retransmetre via Twitter l'ordre d'execució d'un pres poden arruïnar, en només 140 caràcters, la carrera política de qualsevol. Aquí a Catalunya el món del Twitter ha arribat també a la classe política. Fins i tot alguns, convertits en "gurús", s'han atrevit a escriure llibres didàctics sobre aquest nou fenomen de la malanomenada "política 2.0". Les consignes des dels partits són clares: omplim la xarxa de propaganda. Ells mateixos es passen per l'entrecuix les directives que ells mateixos escriuen. De moment -per sort o per desgràcia- cap polític català s'ha hagut de jubilar abans d'hora per culpa d'una piulada mal feta. Algunes enganxades entre talibans de banda i banda o alguna discussió d'altes esferes, amb consellers, directors generals i caps de premsa, és el màxim que ens trobem en el Twitter català.

Carn de canó. A contrarellotge, les jornades de formació de tots els partits dediquen esforços a instruir als seus militants de base per quan comenci la guerra. Opció intel·ligent d'aquells qui acabaran vivint de la política. La bel·ligerància és necessària en el cos a cos de la batalla del 2.0 i els polítics de primera línia no es poden embrutar les mans. No han inventat la sopa d'all, de militants fàcilment excitables sempre n'hi ha hagut. Ara, des d'Internet, la militància és més fàcil d'animar i la guerra està servida. Animar a quatre militants per fer córrer una mentida sobre el contrincant no tindrà cap cost polític pel partit. Però la mentida ja correrà. Serà a la xarxa, ningú ho desmentirà, i aquell polític, amb el seu perfil a Twitter impol·lut, es fregarà les mans. Els partits juguen a un doble joc. S'omplen la boca de la responsabilitat a les xarxes socials però alimenten als seus militants a prostituir el 2.0.

No entendre el 2.0. No només els partits polítics s'enriuen del 2.0. Qui domina la propaganda és la Generalitat de Catalunya. Darrera la mentida del 2.0 la Generalitat ha desplegat, sense contemplacions, tot l'arsenal de comptes a Twitter i en xarxes socials de cara a guanyar les eleccions de la tardor. Amb avatars igualant la sobrietat i el color vermell (vermell socialista) tots els departaments, direccions generals i altres rareses han aterrat a Twitter. Utilitat? Poca. Autobombo? Tot. L'ús que fa la Generalitat, fins al moment, de les xarxes socials demostra que s'ha volgut entrar en aquest món sense saber on anar i amb un clar objectiu: guanyar les eleccions.

Tres idiomes? Al conjunt de la xarxa, però més en concret a les xarxes socials, és important evitar el soroll innecessari. Triplicar les piulades d'un compte per la mania de fer-ho en tres idiomes és, al meu entendre, un dispendi i una creació de soroll innecessari. La guia d'usos de les xarxes socials que van presentar des de la Generalitat ho deixava clar: la llengua preferent era el català. En canvi, des del principal compte a Twitter de la Generalitat, @gencat, es dediquen a repetir les seves piulades en tres idiomes. La creació de tres comptes, un per cada idioma, evitaria el soroll en altres llengües. Ara bé, no sé quin estrany objectiu es persegueix piulant -molestant- en tres idiomes.