Hi ha paraules que sorgeixen en els discursos dels que manen, que es reprenen pels que els hi fan el llit tou i acaben disseminades pel mig de tothom. Flexible és una d’aquestes paraules que fa temps corre associada a la seva conveniència per millorar el nivell d’ocupació productiva, retribuïda i tributària. No entrarem a explicar causes i raons que els seus defensors siguin majoritàriament, per no dir totalment, aquells que no han de patir les conseqüències, doncs les seves feines estan protegides, sigui per protecció política, sigui per vincles recíprocs amb gent del poder etc. En manifesta contradicció i vist que no és plat de gust per els assalariats el perdre la cada vegada més reduïda seguretat laboral, s’arriba a considerar quasi miraculosa la flexiseguretat danesa (abans van ser els flexibles horaris laborals holandesos i sembla que ara la dominant és el model laboral austríac, tot passant per l’alemany). D’alguna manera s’ha d’ajudar a empassar la píndola.

No deixa de sorprendre que es demani flexibilitat laboral i al mateix temps es demani també la supressió del treball més flexible, el dels contractes a temps parcial (que és l’únic que ha crescut a la zona de l’euro al llarg del 2009, i del qual el Banc Central Europeu diu que el seu augment de pes durant la recessió s’haurà de veure si és una tendència subjacent o és fruit de la crisi). Es dóna com a raó que és per tal de desenvolupar els contractes fixos; o sigui, que es demana fer flexibles als fixos per tal que els flexibles deixin de ser-ho parcialment. Podeu posar-li el vestit de la caputxeta, però el que s'està demanant és abaratir el cost total del contractat en el còmput total de la seva relació laboral amb l'empresa (és per això que es demana també la reducció de la indemnització per acomiadament improcedent).

En aquest sentit, el Banc Central Europeu en el seu recent butlletí mensual de juliol de 2010 assenyalava  que cal una “major flexibilitat salarial” (eufemisme que no amaga la direcció en la qual es considera adient la flexibilitat), o altrament no tindrem un creixement de l'ocupació suficient per reabsorbir als treballador actualment “desplaçat”s del mercat laboral, això sí tot afegint que cal aconseguir una reassignació  sectorial dels treballadors. O sigui, el manobre a fer d’informàtic i el pagès a fer satèl·lits, entenc jo.