El gran Miquel Bauçà afirmava que "tot el que fem, els catalans, ho fem de debò, per això desconcertem els nostres enemics, que confonen fer amb figurar, i es fan un embolic". Nosaltres ens crèiem l'Estatut, la pluja fina, la connivència amb el botxí espanyol, l'enginyeria política a casa l'ocupant, el patriotisme social i collonades per l'estil.

I potser ara és pitjor. Ara ens creiem les consultes sobiranistes i les estratègies d'alguns partits nous o vells que intenten fer passar bou per bèstia grossa. El més fotut és que ens ho creiem de debò i sortim al carrer a dir-ho. I els enemics desconcertats s'ho miren. I desconcertats pensen, "però de veritat s'ho creuen tot això?". I enmig del desconcert van minant els recursos i la moral dels ocupats. Algú en té la culpa i altres en tenen el mèrit, és una qüestió de responsabilitats.

La política catalana dels darrers anys, davant d'una Espanya forta, engrescada i immersa en una economia del "botellón" ha estat pontificar que la penetració anal com a sistema reproductiu és altament ineficaç. Ens hem quedat amb cara de jugador de pòquer quan li han aixecat un farol. És la nova lluita Pop, a Espanya miren 'ala oest de la Casa Blanca" i aquí sembla que encara mengem tortell mirant la bondadosa cara de Ben Cartwright, el magnànim cap de la família de Bonança. “No fem això, no fos cas i si ho fem, fem-ho de debò” hem metabolitzat com un dogma de Vicenç Vives.

Hem canviat l'ADN dels “jutges que mengen fetge d'un penjat” per “Paf, el drac màgic” que es podia haver ofegat i deixar d'enredar a la canalla amb les virtuts místiques de les herbes remeieres. Agradi o no, la política és figurar i la resta, pura conversa. Bonança ha fet molt mal.