Aquests dies, com en d’altres precedents, s’està posant en evidència la incapacitat del president del Govern espanyol per exercir de dignatari. No és pas culpa seva. Cadascú és com és i l’enfila per allà on pot. Jo, per exemple, no reuneixo les característiques com per ser primer ministre. Cap problema. L’enrenou vindria si m’encaparrés en ser-ho. Patiria jo, i ho faria passar malament als altres. I aquesta és la situació en què massa sovint ens trobem els electors catalans.

No crec que un sistema electoral per districtes sigui la solució de tots els problemes que tenim, però déu n’hi do. És per on cal començar la casa. És transcendental que l’elector pugui posar cara al seu diputat. En poder escollir un diputat determinat, s’estan aconseguint dues coses. La primera és que els desitjos de l’elector es traslladin al parlament passant sovint per sobre els interessos del partit. I segona, tan important com la primera, l’elector governa indirectament els partits, ja que la maquinària d’aquests no pot sistemàticament ignorar les indicacions dels seus diputats, a risc de perdre’l i, per tant, reduir escons. Winston Churchill va canviar de partit un parell de cops, i no pas per oportunisme.

Un exemple pràctic del que dic, el tenim en el president actual del Govern espanyol. Hauria de plegar. Però no pas perquè es convoquessin eleccions anticipades, sinó s causa de l’acció dels diputats del seu partit. Així va plegar Margaret Thatcher. I no és pas un problema de generositat política ni patriotisme, sinó de mètode. Quan els membres d’un partit de govern detecten que el líder que han posat al front del govern fa mal al país, quan a sobre el contribuent ho critica, i aquest fet pot fer perdre les properes eleccions, els propis diputats forcen el líder a marxar.

Perquè, senyors meus, els diputats no volen perdre la cadira. El joc dels egoismes que regula el mercat lliure, també funciona en aquestes situacions. Cessar un primer ministre a meitat de mandat és un afer intern.