Tres anys abans que la "generació del Powerpoint" es fes amb les regnes del Barça i dilapidés tota mostra de transició política al club, la massa social havia reblat el seu conservadorisme tàcit amb un president que permetia mantenir una estètica de gestoria dels 70 i una estructura napoleònica basada en l'experiència dels darrers vint-i-dos anys (o més). El soci, o la majoria, no imaginava el club d'una altra manera que no fos regit per un senyor d'aspecte funerari fregant-se les mans, amb una economia del peix al cove i amb unes oficines plenes d'olivettis disposades per escriure, amb paper de calc, qualsevol contracte que calgués.

Van caldre tres anys de ser la riota de mig món per a que ja el 2003, ben entrat el segle XXI, la gestió del club anés a mans d'un equip preparat, modern i que havia crescut amb el mètode científic com a fórmula de planificació empresarial. La revolució era total. La improvisació i l'instint havien deixat pas a la planificació i a l'estudi. No era un canvi de noms sinó un canvi de sistema. En comptes d'instal·lar nous programes sobre el vell MS-DOS, havíem formatat el disc dur i hi havíem instal·lat un sistema operatiu modern, eficaç i multitasca.

Aquesta darrera setmana al Parlament, després del 10-J, i la setmana abans, amb el lema de la pancarta, i els darrers mesos, o els darrers quatre anys, o segurament del 75 ençà, són per fer-ne còpia de seguretat i desar-la al fons de l'arxiu; formatar, fer noves particions i anar pensant en un nou sistema pel futur. No un nou sistema polític necessàriament, sinó un nou sistema de fer política. Guardem-ne còpia pels documentals que veuran entre rialles els nostres descendents, incrèduls, incapaços d'imaginar que un dia la Catalunya política fou així. Però formatem el disc dur i comencem sense prejudicis i amb preparació i creativitat. No valen noves cares si són per servir al mateix sistema anquilosat. No n'hi ha prou amb només dir independència.