La paraula “unitat” s’està apoderant de la política catalana. Havíem de donar una resposta unida a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) que retalla la voluntat del poble català. Aquesta unitat es va expressar el 10 de juliol en la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya, amb prop d’un milió i mig de catalanes i catalans ocupant el centre de Barcelona, majoritàriament fent onejar estelades fent crides de reafirmació nacional i a favor de la independència.

Els catalans ens emmirallem massa sovint en la nostàlgia dels temps de la lluita antifranquista, de l’Assemblea de Catalunya, que aglutinava políticament a tota la oposició al règim. Des de liberals a comunistes i des d’independentistes a regionalistes. Aquella era una unitat de resistència, d’oposició enfront de Franco. I aquella unitat va portar a un milió de persones al carrer, al 1977, demanant “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Han passat més de 30 anys des de llavors, hem recuperat l’autogovern a través d’un pacte constitucional que alguns deien que permetria als catalans desenvolupar-se com a nació. El garant de l’ordre constitucional, el TC, però, ha demostrat que no; ha marcat els límits de l’Espanya autonòmica, per sobre la voluntat dels catalans.

Com el 1977, s’obre un període constituent per a Catalunya, una transició cap a un nou estatus de Catalunya. Però la unitat de l’Assemblea de Catalunya ja no és vàlida. Probablement en la unitat que necessita Catalunya ens hi podem trobar des dels liberals als comunistes, però aquest cop ja no parlem de recuperar les llibertats mínimes democràtiques i d’autogovern. Ara es tracte d’una altra cosa...

Espanya ha tancat la carpeta autonòmica amortitzant d’una tacada el federalisme i l’autonomisme català. El dilema català ens demana a tots que responguem si ens quedem com el TC ens limita o construïm al marge de l’Estat espanyol, si caminem cap a la independència.

La unitat no és una finalitat sinó un mitjà per aconseguir els objectius polítics. Ara és hora de crear una unitat política i cívica, però no per resistir, sinó per construir el camí cap a la llibertat, cap a exercir el dret a decidir i per crear un estat català independent. Ja ha passat l’hora de la resistència nacional, ara toca l’alliberament nacional.