“Recordo que somiava despert. Somiava que salvava algú de morir ofegat i era un heroi.” Aquest record, i una rastellera més, és de l’artista polifacètic i escriptor nord-americà Joe Brainard, que, lluny de convencions, fa memòria de la seva vida, en un llibre que Paul Auster troba que és una veritable joia, i que aquí ha editat L’Avenç. M’ha agradat com a metàfora de la manifestació de dissabte, en aquesta setmana que anem de metàfora en metàfora, fins a l’hipèrbole final: l’esclat de la sentència de l’Estatut. La que ens ha fet somiar desperts per salvar-nos de morir ofegats com a nació.

És una qüestió de memòria, i no de fe. Ho deia el president Zapatero aquest dimecres al debat de política general quan apostava per superar el tràngol de la crisi. La gran mobilització és una qüestió de memòria i de fe, que ha fet que en poques hores saltés del carrer a tres seus parlamentàries: Madrid, Barcelona i Londres, on un diputat gal·lès presenta una moció de suport a Catalunya.

Ha trasbalsat la política espanyola. Tot i que el PP, que va dur l’Estatut a la inquisició, i ara amaga l’ou, i només l’interessa parlar d’eleccions i d’esgotament. I ha forçat Zapatero a prometre apedeçar l’estrip del Constitucional i a declarar el seu amor per Catalunya. Massa tard, escamats com estem de les declaracions en la intimitat, que de fet és l’àmbit on volen recloure el català els de la indissoluble, els de l’antes roja que rota.

L’esperit de la transició l’han liquidat. I la liquidació és la sentència del Constitucional i els fonaments on ens volen enterrar. Aquell que força el debat, que el fa progressar i fa parlar d’independència a aquells que parlaven emprenyats, a aquells que parlaven de “desencís”; insòlit, cinc anys enrere.
I avui al Parlament constatarem la generositat i el trasbals dels polítics catalans en benefici de la unitat, consultes a banda, tocats també per les eleccions. Qüestió de memòria: “Recordo haver sortit al carrer i, de sobte, m’adonava que anava en pilotes”.