Jo no em sento nacionalista, ja que no m’agrada formar part d’una tradició ideològica interclassista; i per això, em sento millor anomenant-me com a catalanista o tradicionalista català. Entenc però, que per alguns els pot semblar un eufemisme o una forma de negar la major -que som una Nació- . Però no és així, i com que el què ens hauria d’importar més són els objectius a curt i llarg termini, que les etiquetes, no m’estendré més en aquest punt.

Un país en decadència
En el penúltim programa del Banda Ampla de TV3, es van dedicar a analitzar i a reflexionar sobre la situació del català al Principat de Catalunya. La veritat sigui dita, la conclusió que en vaig extreure després d’escoltar vàries opinions dels assistents al programa, va ser força pessimista. Així, no ens estranyi el país que tenim. Evidentment tots els arguments són respectables, però molts d’aquests no els comparteixo ni de bon tros, perquè promouen la desaparició pràctica del català com a llengua d’ús social. O dit d’una altre manera, com a llengua.

Breu resum històric lingüístic: el nostre primer error (la cooficialitat)
Fent un breu resum històric, podem exposar que la situació del català a la Segona República era immillorable. I que a partir del Franquisme, la repressió feixista va limitar el català com a llengua d’ús familiar, i va imposar el castellà com a llengua d’ús social i públic. Això, va normalitzar el fet que immigrants espanyols vinguts a Catalunya no haguessin d’aprendre el català. Arribada la democràcia, amb l’Estatut d’Autonomia, la fi de la repressió nacional també pel que fa al tema lingüístic i la immersió lingüística (recolzada per informes europeus); la situació del català s’ha anat normalitzant.

El català s'ha promogut com a llengua vehicular pels nacionalistes, i el català com a llengua de cohesió social per a l’esquerra integradora. Més enllà de la postura anticatalanista i anticatalana del PP, a Catalunya hi hagut un consens al respecte del català per donar-li un pes important pel que fa a l’Administració pública catalana, incloent la més important, la TVC. I compte amb totes les pressions per convertir TV3 en una televisió espanyo cèntrica i castellanoparlant més. Amb la democràcia doncs, començava la llibertat de parlar en català al carrer. Tot i això, el mal ja estava fet: la realitat social, la “Catalunya real” de la que parlen els “no nacionalistes”, també parlava en castellà, perquè la majoria dels immigrants espanyols no havien aprés ni entenien el català.

En resum, els que van anar a fer cursos d’Òmnium Cultural, van ser els fills de catalanoparlants, no pas els fills dels castellanoparlants. Alhora, també es va reconèixer el castellà com a llengua cooficial a Catalunya quan m’havia estat una llengua pròpia del país. La nostra obertura de ment, i el moment complicat de la Transició, ens va fer cedir al respecte. Nosaltres no hem volgut fer mai el que ens van fer a nosaltres, imposant-nos el castellà i impedint-nos parlar la nostra llengua. Però per això, no hagués calgut fer-la cooficial. És més, el 10% de parlants d’àrab a Catalunya també tenen “drets” -usant el llenguatge de Ciutadans i el PP-, oi? Per tant, hauríem de fer cooficial l’àrab no sigui que els castellanoparlants tinguin més “drets” que els àraboparlants. Demanarà el PP i C’s, escoles públiques amb llengua vehicular àrab? Em costaria de creure. Cal buscar les contradiccions del PP i C's, i demanar-los la  opinió. Tenim el record massa recent del Franquisem. Tot i que a vegades, sembla que a part de les noves generacions els falti memòria històrica; vivint en una mena de viratge pel que fa a llibertats individuals i nacionals. Molts s’han cregut que a partir del fet de ser la llengua vehicular en l’ensenyament obligatori, el català ja estava prou promogut i protegit. Doncs no. Majoritàriament el que ha passat és que hi ha un monolingüisme castellà i un bilingüisme catalanoparlant.

El nostre segon error (el “fals respecte”)
Els catalanoparlants canvien de llengua per vàries raons: 1) per un “fals respecte” que més aviat és una falta de respecte cap als nouvinguts i 2) per insubmissió, per una consciència nacional força dèbil. Em vull aturar un moment a aquest element socialment important: el fet de canviar de llengua quan ens dirigim a no catalanoparlants, entenguin o no entenguin el nostre idioma (ja que això, la majoria de cops no ho sabem).

Això fa molt mal perquè mica en mica, estructura el castellà com a llengua única en les relacions socials a Catalunya. I quan una llengua no es parla al carrer, és quan està desapareixent. I cada any al món, desapareixen centenars d’idiomes. Si per alguna cosa va servir el Fòrum de les Cultures, va ser per explicar aquesta pèrdua de diversitat humana i de riquesa cultural al Planeta. A més, és una falta de respecte als nouvinguts. Què passa? Què són ximples? No creiem que puguin arribar a parlar la nostra llengua? Això és xenofòbia excloent, perquè els exclou de la nostra llengua. És més, molts nouvinguts voldrien més voluntaris per la llengua. Sobretot, aquells que tenen una condició social que per mobilitat laboral i reconeixement social, comencen a entendre el català com una llengua important per a les seves aspiracions. I aquí hi ha un altre repte: acabar amb la discriminació ètnica, per tal de “salvar” el català. Però això, ja ho tractaré en un altre ocasió, en la segona part de l'article sobre el català.