Parlem clar. Dissabte, més d’un milió de persones es van manifestar demanant als polítics catalans (que no als espanyols) que ja n’hi ha prou. Més d’un milió de catalans es van expressar amb claredat, però de la proclama, del gest, de la pancarta, a l’acció política hi pot haver un pas o bé un abisme. La magnitud del salt la decidim nosaltres. Si el que es demanava majoritàriament dissabte ho volem portar a la pràctica cal ser clars, ferms i actuar sense matissos. Si volem de veritat la plena sobirania, la independència, l’estat propi, com vulgueu, ens toca a nosaltres, a la ciutadania, donar el pas.
 
Ha arribat el moment. Penso que des del dissabte 10 de juliol del 2010 els polítics catalans hauran de guardar els circumloquis i les ambigüitats al calaix per sempre més. Ha quedat clar que Espanya no ens soluciona ni ens solucionarà mai els nostres problemes. Ho hem provat i no ens n’hem sortit. Per tant, o Catalunya es converteix en un estat de ple dret a Europa i al món, o ni mil manifestacions com les de dissabte canviaran res. Els partits polítics, els que no depenen de Madrid, han de dir clar i ras si estan o no estan per la independència. Que no ens venguin encaixos il•lusos. Senyors: o hi apostem o no hi apostem. Qualsevol decisió serà legítima, però cal parlar clar. O donem un pas endavant per Catalunya, o continuem ancorats al joc de l’això no toca i seguim organitzant marxes, conferències, assemblees i sopars que acaben sempre en el mateix punt d’inici.

Tenim la paraula. La pregunta de dissabte al vespre era, majoritàriament: “I ara, què?”. La resposta és les nostres mans: si el que es demanava a la manifestació respon a voluntats reals, no en parlem més i anem per feina, fem que el Parlament tingui una majoria per proclamar la independència de Catalunya. Si tots els que vam anar a la marxa de dissabte ens posem d’acord i hi apostem, res ni ningú ens ho privarà. Ni enviaran tancs ni ens faran fora d’Europa, us ho asseguro. Ara bé, si ens creiem que encara no som prou madurs aleshores la manifestació de dissabte passarà a la història com una de les més multitudinària, però també com una de les més ineficients.

La gran oportunitat. L’escenari per assolir el que es demanava dissabte és possible. Tenim persones prou preparades per assumir responsabilitats, però cal que hi siguem tots. Estem davant una gran oportunitat. Ens toca a nosaltres decidir si ja ha arribat el moment.