Arran del meu primer article, em vaig adonar que caldria continuar escrivint en positiu: apostant per l’acció i no pel pessimisme. En el meu primer escrit, apostava per manifestar-nos en l’àmbit nacional. En el meu segon, sobre l’eix social, us animaré a donar suport al que podria ser l’economia del segle XXI. M'agradaria que fossim còmplices d’aquest procés de transformació social i econòmica. Alguns potser, us creureu que hauria de tenir més humilitat, en els meus consells, pel fet de tenir solament 21 anys. I no us equivocareu pas: sempre ens caldrà més humilitat. No obstant això, hem de tenir en compte que la majoria de columnes i articles d’opinió intenten contribuir a una idea de la realitat i intenten donar-nos consells sobre com actuar al respecte. Com que a mi m’agrada fer-ho públic, ho faig públic. I com també em satisfà el debat, us demano, que hi incorporeu les vostres propostes, siguin en la mateixa direcció que les meves, o no.

Tothom vol sortir de la crisi econòmica. O això sembla. Ara bé, els que pateixen les mesures anticrisi, no noten cap mena de sortida. Més aviat al contrari. Comencem pels pensionistes. Ells han estat els primers en patir el paquet de mesures d’austeritat del Govern central. Són un dels col•lectius que tenen més possibilitats d’entrar en el món de l’exclusió social i la pobresa. Els darrers informes del Síndic de Greuges, de Càrites Diocesana de Barcelona i de la Fundació Jaume Bofill; així ho exposen. Un dels actuals factors d’entrada al drama de la pobresa al Primer Món, és el fet de ser d’edat avançada. Per les miserables pensions que reben; evidentment. Anem doncs, a una de les altres mesures del Govern del PSOE per sortir de la crisi econòmica global: el decret sobre la reforma laboral. És cert, que hauríem de fer-ne un anàlisi molt més acurat i esperar el procés legislatiu que possiblement variï part del contingut. Tot i això, se’n pot despendre, per la majoria d’anàlisis i comentaris que se n’han fet, que facilitarà l’acomiadament. I t'ho venen, com una formula d’un paquet de mesures per augmentar l’ocupació. Ho sigui, tots aquells treballadors que ara mateix tenen por de ser acomiadats, i aquells que treballen en condicions més que precàries, encara es veuran més desprotegits. En aquests dos casos, doncs, les mesures, només ajuden a aguditzar el drama social. Un exemple de “socialisme” i “obrerisme” ofert pel partit que en conté les seves sigles. No faré més comentaris al respecte. Tornem doncs, a les polítiques per sortir de la crisi. A partir, dels dictats alemanys i dels designis del Mercat, el Govern espanyol ha posat el crit al cel. Cal reduir el dèficit públic del conjunt de l’Estat. Per això, calen ingressos i reduir despeses. Pel primer objectiu, se’ns puja l’ IVA. Pel segon, es redueix el sou als funcionaris. Sobre els funcionaris, potser és cert, que si algú ha d’ estrenyés el cinturó entre els treballadors han de ser aquells que disposen d’estabilitat laboral. Ara bé, entre els grans empresaris, ningú s’ha cenyit el cinturó. I cal recordar que no han estat els funcionaris els que ens han posat en la crisi. Sobre l’ IVA, això ajuda a reduir el consum. També ho fa el fet de baixar el salari al col•lectiu que tenia més capacitat de consum (funcionaris) entre els treballadors, escanyant doncs, de forma paral•lela als autònoms. Autònoms que han vist, com se’ls regalaven els diners als bancs, per salvar-los, i ells no rebien els crèdits que necessiten per no haver de tancar les seves empreses. Vaja; un altre exemple, de dinamització de l’economia.

Alguns pensaran que no creuen que jo tingui molts coneixements sobre economia. Potser, és cert. Tot i això, cada cop, és més fàcil sense tenir-ne gaires, d’adonar-se’n de les seves lògiques. Cal estar atents a la Borsa de Londres i als grans mitjans de comunicació especialitzats en economia global. I a l’opinió dels grans magnats. A partir d’aquí, es pot saber, quin serà el futur de l’economia. Diuen els economistes, que ells no poden predir el futur de l’economia. Però en canvi, si ens llegim alguns informes i propostes pels governs europeus, redactats pels poders econòmics; podem preveure quines seran les seves polítiques. També les del Govern del PSOE; que he comentat anteriorment. Evidentment, us estareu pensant si això és democràtic. Doncs no, jo també crec que no ho és. En algun article posterior, en donaré algunes evidències sobre aquesta pèrdua de sobirania dels Estats enfront els grans capitalistes. Si. Jo continuo dient “capitalistes” als que són “capitalistes”. I no canvio un llenguatge, científicament correcte, per un de més suau.

En resum, la crisi, l’estan patint els col•lectius més desafavorits, i les mesures per sortir-ne hi ajuden i molt a aquest patiment. Els culpables: els governs i els poders econòmics que els pressionen. Els grans bancs espanyols continuen obtenint quantiosos beneficis, i ens demanen que fem un esforç més, perquè tot continuï igual. L’excel•lentíssim economista, Premi Nobel d’Economia el 2001, Joseph E. Stiglitz, parlant del seu país (EUA), anomena aquest sistema com un “socialisme per als rics”. Es socialitzen les pèrdues i es privatitzen els beneficis de l’activitat econòmica global. Caldrà doncs, canviar aquest sistema. Si no volem continuar amb aquest sistema injust.