Fa temps un amic meu em va deixar anar una frase graciosa que sembla no tenir contingut, però en realitat abasta moltes interpretacions, algunes planeres, del nostre tarannà i un cert passotisme per interpretar i reaccionar correctament quan és el moment de fer-ho. La fase deia: “Aquí no passa mai res i si alguna vegada ha passat alguna cosa, no té cap importància”.

I així anem en la quasi totalitat dels valors que ens acompanyen i en les reaccions que no son les que han de ser i salten, com per necessitat quasi teatral, quan ens desperten i ens diuen que sí ha passat quelcom. Aleshores, i a cops de destral com a bons patriotes, volem arreglar el que porta anys i anys avariat, anquilosat o despenjat. Volem pintar la Capella Sixtina en un parell de dies i acabar la Sagrada Família pel proper cap de setmana. Siguem seriosos amb nosaltres mateixos i admetem que mentre el victimisme i el plor tardà siguin l’escut de les nostres aspiracions mai arribarem molt lluny i el pitjor de tot és que els nostres enemics, o contrincants, com millor us plagui, estan al cas de la nostra manera de ser i juguen amb nosaltres com el gat amb el ratolí. Plantar-nos fort, amb els peus a terra i sense fer volar coloms seria, crec, un important primer pas perquè ens tinguessin en consideració i el comentari fos el de la nostra ferma voluntat i no el del nostre navegar sense cartes ni destí proper. Destins llunyans tothom en té, però és considera més efectiu arribar a la primera etapa abans d’arribar a la fi de la cursa.

Amb l’Estatut, condemnat per endavant com era previsible, ens ha passat el mateix. Al Parlament de Catalunya, i amb un gran consens es va aprovar pensant, de forma il•lusa, que un senyor de terres enllà el deixaria passar i tots feliços. El senyor de terres enllà va prometre mantenir i aprovar l’Estatut que sortís del Parlament i en ho vam creure!. Al veure que la cosa es torçava vam estar d’acord en que un altre insigne polític andalús el retallés fins que les tisores se li van escalfar massa i les va tenir de deixar, mentrestant nosaltres callats. Aprovat en referèndum i quan semblava que acontentava a tothom, un partit polític, unes quantes autonomies amb un Estatut calcat al nostre, el defensor de no sé quin poble i la portera de la finca del costat, ens el porten a un tribunal, que segons diuen és molt important, perquè se’l remiri ja que no està gaire “catòlic”. Prèviament algú es va dedicar a anar per les espanyes recollint signatures contra l’Estatut i, per extensió, contra els catalans i el seu esperit, aleshores encara adormit.     

Però, de cop i volta, un bon dia ens despertem i ens diuen que a la capital de l’estat el tribunal tant important ha decidit que hi ha una part del document que no s’ajusta a una constitució que ens mana a tots. Aquí és quan, després de fer tres o quatre mandres, ens despertem i ens adonem que del que es va escriure el primer dia al que definitivament ha quedat, només s’hi assemblen les tapes. I ara sí, ara ho arreglarem en pocs dies, ves que s’han cregut aquests espanyols, l’Estatut no ens el toca ningú. Grans mobilitzacions, entitats culturals, partits polítics, tota mena d’associacions i la portera de la finca del costat, la mateixa que deia abans, es posen en marxa. Soroll, declaracions d’intencions, promeses  transcendentals i esquinçament general de vestidures, però al final, com sempre, aquí no haurà passat res. Ni és el començament de cap canvi ni es el final de cap cicle, simplement una baula més de la cadena de la nostra manera de ser. Què s’ha fet durant els quatre anys que el tribunal important s’ha recargolat el cervell per acontentar a tothom?  Què es va fer mentre a Madrid el retallaven? Què vam dir quan es recollien les signatures de la resta de l’estat per enfrontar-los a nosaltres? Res de res. I ara estem on estem perquè nosaltres i només nosaltres no hem sabut actuar quan calia i als llocs escaients. Totes les queixes que es puguin fer ara són buides, són com la rebequeria del nen mal criat que no li han comprat la joguina que exigia i que sabia que no li comprarien.

Deixem passar el temps, esperem que bufi millor vent i puguem arribar al port que tots desitgem. Si piquem de peus exterioritzant amb ràbia la nostra inoperància, enfonsarem el vaixell. Tranquil•litat, aquí no passa res.