Les primeres decisions de Sandro Rosell com a president del FC Barcelona han creat enrenou. No totes, és clar. Els nomenaments d’Andoni Zubizarreta i Guillermo Amor com a directors de les àrees professional i de formació del futbol blaugrana, respectivament, i els canvis introduïts en aquestes estructures, les decisions més esperades, han estat ben acollits perquè els noms són indiscutibles i perquè Rosell té tot el dret (i l’obligació) de posar persones de la seva confiança en els càrrecs de més transcendència en el club. I perquè s’entén que l’entrenador Josep Guardiola hi està d’acord, és clar. En tot cas, són decisions que mereixen els cent dies de gràcia preceptius.

La polseguera i la incomprensió l’han generada decisions com ara l’anunci de visitar el president de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, i de suspendre la condició de president d’honor a Johan Cruyff. Fernández Vara va tenir una discussió telefònica pujada de to amb el president Joan Laporta. Al president extremeny no li agradava que Laporta proclamés el seu independentisme i el va criticar públicament. I Laporta li ho va retreure privadament, encara que després la conversa, o el que fos, esdevingués pública.

El càrrec de president d’honor no existeix al FC Barcelona. Per això la Junta de Laporta, d’acord amb els estatuts, el va nomenar “membre d’honor” i li va donar el rang de president. A Cruyff li dèiem President d’Honor, per bé que jurídicament no ho fos, ho era en l’esperit del nomenament. Aquest desacord jurídic li ha valgut a Rosell per plantejar un conflicte polític de primera magnitud: cruyffistes i nuñistes un altre cop enfrontats.

Aquestes primeres decisions de Rosell han generat polseguera perquè s’hi veu un afany de revenja i ressentiment impropis d’un president que té com a primera i més gran responsabilitat fomentar la concòrdia i la unitat del barcelonisme. Rosell s’ha trobat la mina que li havia deixat Laporta i en comptes de desactivar-la amb perícia l’ha feta esclatar. Comencem malament.