El pujolisme, entre moltes altres coses, es va caracteritzar per una ambigüitat calculada que semblava fer possible l’oxímoron que el president Pujol fos alhora el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya, voler construir Espanya i alhora alliberar Catalunya, cosa que no li van permetre a Cambó. El pujolisme es va extingir amb la presidència de Pujol i ara estem immersos en un període que en la distància del temps en direm postpujolisme o tindrà un nom històric propi. El que sí que ha quedat clar és que amb Pujol o sense, CDC existeix.

CDC, amb Mas al davant, s’emmirallen constantment amb Pujol i el pujolisme. Però de Pujol, només n’hi ha un. Només ell podia dir “ara no toca” i ara no tocava... Mas intenta imposar un “ara no toca” a l’exercici del dret a decidir. Ha navegat en diferents aigües per no haver de dir que ara sí que toca el dret a decidir: que si primer era el concert econòmic, que si ara hi ha la crisi i és prioritària,... I, a la fi, sembla que ha trobat el concepte clau per no haver d’apostar per l’autodeterminació: la maduresa del poble català.

Catalunya no està prou madura per afrontar un referèndum, diuen. La pregunta, però, és si CDC creu que els catalans som com pomes que van madurant fins que cauen de l’arbre i llavors es cullen o si bé aquesta “maduresa” és un factor que s’ha d’anar treballant perquè sigui el més aviat possible.

I ara, amb la sentència del Tribunal Constitucional d'Espanya, el procés de maduració sobiranista catalana s'ha accelerat. No és menor que un pilar de l'entramat institucional de l'Estat espanyol hagi interpretat i dictat sentència sobre els límits de l'autogovern. Espanya, més enllà de progressistes i conservadors, s'ha pronunciat. L'Estat, la institució, el cos històric de la nació espanyola s'ha pronunciat per dir que s'ha acabat el bròquil en l'avenç en l'autogovern i negant la voluntat del poble català, expressat en referèndum. Tot un xoc de legitimitats. L'estructura d'Estat espanyol i la voluntat del poble català.

Mas, ZP i el ribot de Guerra es van carregar l'Estatut del 30 de setembre, ara el TC s'ha carregat el de Mas i ZP (i del ribot de Guerra) votat pel poble català. Davant aquest escenari, el principal partit catalanista, cap on es decantarà? Consideraran prou madurs als catalans o esperaran que madurem més mentre intenten pactar (amb qui?) una reforma constitucional espanyola o el concert econòmic?

Però compte, quan la fruita és madura i no es pren, s’acaba podrint.