Tinc a les mans el número 2000 del setmanari Presència, que en el moment del seu 45è aniversari i coincidint amb un número rodó ens presenta un seguit de reflexions sobre el país que ens espera, els principals reptes de futur posant la mirada al món i als Països Catalans del 2050.

És evident que va per endavant les felicitacions pels 10 reportatges, les diferents mirades i l’afany, com sempre, de posar sobre la taula qüestions d’actualitat i de preocupació social. En una primera ullada, llegint els titulars i mirant per on començar en profunditat, m’adono que malgrat moltes coses han canviat des de 1965 (any del primer número de Presència) hi ha algunes coses que requeriran tan o més esforç del que ha calgut fins els nostres dies per continuar avançant.

És de relleu que les personalitats entrevistades reuneixen un criteri extraordinari per tenir una pinzellada de les seves opinions en un dossier com el que ha fet Presència, no en tinc cap dubte. La meva preocupació i alhora reflexió és si era possible trobar alguna dona que també fos prou extraordinària per ser part d’aquest número especial. En els mitjans de comunicació, com en tots els àmbits de la vida, l’espai i el temps és acotat i ens obliga a seleccionar el que més ens interessa, el que creiem més encertat o el que pensem que millor s’ajusta als resultats que volem. És clar que s’ha fet aquesta selecció, i segur (diria) que s’ha valorat entre l’equip de redacció, doncs el número 2000, i coincidint amb el 45è aniversari té una simbologia destacada, com per mi ho és el fet que en els 8 espais destacats (incloent l’entrevista) només hi parlin homes. Evidentment homes rellevants del nostre país, pel seu coneixement i vinculació en diferents àmbits.

Puc coincidir plenament amb algunes opinions dels entrevistats, política, medi ambient, infraestructures i urbanisme, salut i sanitat, educació, cultura i oci, immigració o ciència, o modestament puc no coincidir-hi gens, però el que sí lamento és no tenir la oportunitat de valorar si coincideixo o no amb les opinions de dones del nostre país que també són extraordinàries en diferents àmbits d’actualitat, que estic segura que existeixen i fan molt bona feina des de fa anys i, parlant de futur, espero que per a molts anys.

Encara que sigui de mica en mica, encara que requereixi més esforç, si entre tots no decidim donar veu a les dones del país, entre tots, crec, ens perdem una part molt important de la mirada de la societat, que complementa si més no, a la dels homes que sí tenen espais d’opinió. No si val però, que calgui renunciar a mitja vida, personal o familiar, però sí que és necessari cedir espais, compartir espais i decidir junts, des de tots els prismes, com afrontem aquests reptes de futur que ja tenim a l’horitzó de la mirada.

Felicitats a Presència i ànims per continuar avançant.