Actualitzat el 23/06/2010 a les 09:27h

Acostumo a caminar regularment pels camins del meu municipi i aquests dies he tingut el plaer de fer la ruta que va des del pont del Remei a la Guixa en dues ocasions. És una passejada gratificant i un regal per als ulls, especialment el tram que va de can Cassany fins a l’antiga font de la Talaia, on anàvem a berenar i a caçar capgrossos quan érem infants. Com a la desapareguda font dels Frares, la font del Pi o la font del Bruguer.


Ja fa uns anys que camino habitualment pel caminet del també rehabilitat bosc de ribera del riu Gurri, una alegria per als ulls i l’esperit, a més d’una fantàstica via per arribar a la roureda del Cantarell, prop del pont del Bruguer, un dels indrets més al·lucinants que he vist mai.

Un altre lloc fantàstic per estirar les cames (i la ment) és el bosc del Puig dels Jueus, darrere l’Hospital General. Ideat per l’alcalde Pere Girbau i materialitzat durant el mandat de Jacint Codina, és un altre exemple de com s’han de fer les coses. Es tracta d’un indret ideal per anar-hi a berenar, a córrer, a fer-hi tombarelles, a festejar, a llegir, a mirar els núvols, a meditar o, simplement, a badar. Llàstima que les baixes temperatures dels hiverns de començament del segle XXI, especialment el desembre de 2001, van malmetre gairebé la meitat dels arbres plantats, que van morir glaçats. A banda de resignar-se, contra els imponderables no hi ha res a fer.

Però, sí que hi ha coses a fer per mantenir i, si s’escau, millorar aquests boscos del nostre municipi. Els primers anys, el bosc del Puig dels Jueus estava ben cuidat, es regava amb mànegues pel sistema gota a gota. I també es va instal·lar un vistós molí de vent i unes plaques solars. Tanmateix, tal com lamentava l’abnegat ciutadà i defensor del patrimoni Miquel Cañellas, les plaques solars que tenien la missió de compensar el funcionament del molí de vent han passat a millor vida. Igual que les mànegues de rec que avui estan ben trinxades.

El passat 13 de juny, diada de sant Antoni, una colla de pares i mares d’alumnes de l’Escola Guillem de Mont-rodon i la canalla vam anar a dinar en aquest bosc. Val a dir que ens ho vam passar molt bé. Al principi, fins i tot vaig celebrar que la vegetació, exuberant, recordés la selva. Només hi faltava el nen Mowgli i el tigre Shere Khan. No exagero si dic que les herbes silvestres, regades durant mesos d’abundants pluges, tenien una alçada de mig metre o més.

Però després de reflexionar una estona, em vaig adonar que tanta exuberància no podia ser bona. No sé si quan s’hagi publicat aquest article l’Ajuntament haurà fet tallar l’herba o no; però si no ho ha fet, és hora de destinar amb urgència un equip humà per segar tanta vegetació abans que el sol canicular no converteixi l’herbei en combustible. Tanta vegetació resseca  és una arma letal capaç d’incendiar el bosc en un tres i no res, per culpa d’una simple burilla de cigarret.

Fa un any, l’alcalde Vila d’Abadal i el tinent d’urbanisme Xavier Solà van fer una roda de premsa al bosc del Puig dels Jueus sobre el POUM, que en aquella ocasió va tractar de la connexió de la ciutat amb els espais verds a través dels quatre grans parcs territorials articulats a l’entorn dels rius i dels turons que envolten la ciutat. La premsa local i la pàgina web de l’ajuntament van il·lustrar la roda de premsa amb una estupenda foto del bosc, amb la gespa ben tallada, com a teló de fons. No crec pas que avui gosessin fer-se la foto al mateix indret.

Els responsables municipals potser argumentaran que no s’ha tallat l’herba perquè el personal de la brigada estava ocupat en la rehabilitació del Mèder. Però tant si han tallat l’herba, com si no, no hi ha arguments per excusar la deixadesa, i més quan la inacció pot afavorir un desastre. Si falta gent, que lloguin treballadors temporals en atur. Està molt bé que l’equip de govern se senti cofoi per la rehabilitació del Mèder. Això no significa que hagin de vestir un sant per desvestir-ne un altre. Cal reconèixer la feina ben feta quan s’actua amb seny i bon gust. Però, també, cal cantar les quaranta quan els poders públics baden o actuen amb desídia. A veure si es prenen seriosament el manteniment i la conservació dels boscos públics dels vigatans, un tresor que hem de conservar com diamants, igual que la dignitat de les persones. Diuen que és millor prevenir que curar. Doncs això.