Actualitzat el 03/06/2010 a les 10:41h

Vivim moments de trasbals. Sembla que tothom s’hagi posat d’acord per reivindicar qüestions legítimes i, probablement, necessàries. Però a mi em fa la sensació que ha vingut tot de cop, i si anant de mica en mica les coses costen d’encaixar en el seu àmbit, imagineu-vos que de cop i volta tothom està protestant, exigint i demanant una solució al seu problema.

Això no vol dir que m’eximeixo de compartir totalment el dret a demanar i a exigir del qui hi té dret i de qui protesta, que segurament té tota la raó, però només cal fer un repàs a la història i comprovarem que tot canvi, exigència pel bé comú o, simplement, una trencada de costums establerts pel pas del temps, significa un trauma per al legislador, per al contribuent i per a tot aquell qui, responsablement, és conscient que forma part d’una societat en la qual no està sol. Tots formem part del col·lectiu i que l’engranatge funcioni depèn sempre d’una coordinació col·lectiva, sovint oblidada.

 

El comentari se m’acut després de llegir els diaris, sentir les notícies de la ràdio i la televisió, on, des de fa ja molt temps, m’adono que tot son reivindicacions. El dret a decidir per la independència, les queixes pels retalls socials d’un govern anomenat d’esquerres, les congelacions d’unes pensions que ratllen el qualificatiu de caritatives, les poques empreses que encara funcionen i que tenen al damunt l’amenaça del concurs de creditors, els treballadors que es revelen contra l’immobilisme d’uns sindicats venuts al partit al qual serveixen, la ineptitud dels governs, tant estatals com autonòmics —no oblidem que són de la mateixa corda—, una oposició que, inexplicablement. dóna oxigen al contrincant amb abstencions absurdes i que fan malpensar (tindrà en Duran, al final, un Ministeri?) i tantes i tantes conseqüències d’un estat general quasi col·lapsat a nivell internacional que fa molt difícil preveure una finalitat encoratjadora per part d’uns senyors que, mentre s’estaven ofegant deien que no tenien aigua. I nosaltres, els que els mantenim, no podem fer-hi res ja que l’oposició combrega amb les pífies premeditades i encarades a la satisfacció internacional.

Des del pragmatisme, del qual sovint presumeixo, jo demanaria als responsables del desgavell respirar a fons cinc vegades, comptar fins a deu, o vint..., o mil, i plantejar  un  ordre de prioritats lògic i demostrable. Arranjar a poc a poc, i pel mateix ordre, amb previ consens general, la problemàtica del moment, tardant el que calgui; després de la primera solució anar per la segona, amb les mateixes exigències, després la tercera, la quarta i les que hi hagi. S’ha de demostrar que el que interessa és el bé comú  i no pas la necessitat patològica de mantenir una cadira, una poltrona i un estatus que no es poden merèixer si no ho demostren. Els polítics són els que practiquen, o haurien de practicar, l’art de governar i jo em pregunto: no hi ha massa gent governant per no arribar a cap lloc?

Estalviar sous sí, però quins?, els pensionistes?, els funcionaris?,  o rebaixar la quantitat de càrrecs de confiança, o de no tanta, estalviar funcionariat tancant oposicions i no cobrir jubilacions, etc.? Però, creieu-me, no feu perdre mai el poder adquisitiu a ningú perquè la gent és molt dòcil, o molt covarda, fins que els toques la butxaca. Amics del govern, si això és un consell de la senyora Merkel, penseu que d’Alemanya a Espanya la diferència és tant abismal com la de la persona intel·ligent a la persona irracional. Poseu-vos on, sincerament, creieu més escaient. Jo ja he fet la tria.