Actualitzat el 19/05/2010 a les 08:00h

Coincidint amb l’amarga polèmica sobre la pederàstia, l’Església Catòlica s’ha emportat moltes garrotades i crítiques furibundes davant el suposat silenci de les autoritats eclesiàstiques sobre els abusos practicats, des de fa anys, per alguns sacerdots i religiosos (religioses) envers infants i adolescents.

 

Però per fer justícia, s’ha de dir que en tota aquesta polèmica s’ha pecat d’exageració a l’hora d’acusar tot el col·lectiu religiós. Mai no es pot generalitzar. No sé quin és el percentatge de capellans pederastes, però és una petita minoria. De pedòfils o pederastes n’hi ha a tot arreu, sobretot en sectors professionals significats per tenir una estreta relació amb els infants: mestres, educadors físics o grups d’esplai, per exemple. Sense oblidar la institució de la família, que moltes vegades ha amagat (i amaga) conductes indignes i reiterats abusos a menors difícilment denunciables per la por a no ser cregut. Tanmateix, no es pot acusar tots els mestres, educadors físics, monitors d’esplai, oncles o pares de ser pederastes. Només són una minoria repulsiva, però minoria.

Tampoc no cal oblidar que les acusacions són molt lícites si són certes, perquè de vegades, encara que siguin poques vegades, s’han donat casos de falses denúncies de pederàstia, una conducta tan greu com la mateixa pederàstia.

Tornant a les acusacions genèriques a l'Església, molts es pregunten per què, de cop i volta, s’ha produït aquesta marea acusadora i per què han sortit pederastes com bolets. No crec pas que avui hi hagi més abusos que abans. El que passa és que, anys enrere, l’Església oficial tenia molts més privilegis i poder arreu del món. De fet, llevat dels països comunistes, el catolicisme (religió “única i vertadera”) tenia el monopoli de la veritat absoluta. En aquest context,  doncs, resultava molt difícil destapar casos d’abusos que poguessin embrutar el bon nom de la sagrada institució.

Amb el pas del temps, la fi del monopoli de l’ensenyament a mans de l’Església, l’obertura del Concili Vaticà II i l’augment de la llibertat d’expressió, s’ha fet més fàcil denunciar les conductes impròpies que ens ocupen.

A l’inici de la polèmica, en lloc de fer acte de constricció i reconèixer que alguns religiosos havien abusat de menors, el Vaticà va tirar pilotes fora, tot proclamar amb un to exageradament irat que hi havia una conxorxa internacional per desprestigiar l’Església. Poc a poc, però, amb el pas dels dies, les autoritats eclesiàstiques (i el mateix Papa de Roma), van anar canviant de posició, fins acabar admetent que no calia buscar els mals de l’Església a fora, si no que “el pecat era a dins”.

Quan semblava que la polèmica s’havia situat en el camí correcte i que el Papa reconeixia l’existència de casos concrets i que demanava perdó, de cop i volta, va fer, des de Fàtima, unes declaracions impròpies, acusant el gremi periodístic de menysprear la religió, marginar la fe i propiciar el secularisme. I va proclamar en veu alta que “el silenci de la fe és molt ampli i profund entre els professionals de la comunicació, a més dels polítics i intel·lectuals, que professen i promouen una proposta monocultural amb menyspreu per la dimensió religiosa i contemplativa de la vida”.

Benet XIII també va atacar alguns “creients avergonyits que van de bracet amb el secularisme, que és el constructor de barreres a la inspiració cristiana”. I va reblar el clau oposant-se a l’avortament i als matrimonis gais, que considera  “dos desafiaments perillosos i insidiosos”.

Es pot estar d’acord o no amb l’opinió papal de posicionar-se en contra de l’avortament i els matrimonis gais, però cal reconèixer que la màxima autoritat vaticana està en el seu dret d’opinar, igual que ho estan aquells que pensen el contrari. El que el Papa no pot fer de cap manera és generalitzar i donar la culpa de tots els mals de l’Església als periodistes, als intel·lectuals i a la classe política. Segur que hi ha periodistes deshonestos, intel·lectuals impresentables i polítics corruptes. Però no es pot ficar tothom dins del mateix sac. Dient aquestes barbaritats, el Summe Pontífex també està justificant indirectament que es generalitzi i s’identifiqui tot el col·lectiu sacerdotal amb la pederàstia.

Estic convençut que, en el fons, el que més li dol al Papa Ratzinger és l’existència del lliure pensament i de persones lliurepensadores, aquelles que, segons definició del diccionari, “no se subjecten a cap autoritat dogmàtica”. En altres paraules: no suporta la gent que no combreguen amb rodes de molí.

No voldria acabar aquest escrit sense desmentir les denúncies que alguns factòtums catòlics fan de persecució i marginació de l’Església. Sense anar més lluny, aquests dies la Generalitat ha fet públic el mapa religiós de Catalunya. Doncs bé, a casa nostra l’Església Catòlica, la institució religiosa amb més implantació, té 7.851 temples oberts al culte, mentre que la segona creença, l’evangèlica, en te 600; i la tercera, la musulmana, 195. Pel que fa al bisbat de Vic, la situació és de les més favorables, amb 568 llocs de culte i 73 parròquies.

Sigui com sigui, si les vocacions sacerdotals van tant a la baixa i la gent cada vegada més deixa de creure en l’Església oficial, potser caldria buscar les causes a dins de la pròpia institució. No es pot buscar la palla a l’ull de l’altre si al teu ull hi tens una biga.