Actualitzat el 06/05/2010 a les 08:00h

Efectivament, un problema i dels grossos. Es podria pensar que parlo de l’economia en general que no passa pas pel seu millor moment, però no em refereixo a aquest  tema. També podria semblar que parlo de la problemàtica immigratòria, però tampoc, ni de l’atur, ni del Constitucional ni dels retalls a un Estatut descolorit, estripat i malmenat per totes bandes, ni tant sols d’uns governants ineptes, descol·locats i una mica eixelebrats , parlo de nosaltres mateixos, o de la majoria, que al més pur sistema estruç amaguem el cap per no voler veure el que tenim a sobre, i el que vindrà, però som capaços, alhora,  de paralitzar el país per veure vint-i-dos senyors amb calça curta com corren, amunt i avall, per un camp de gespa empaitant com folls una piloteta rodona que ha d’entrar dins uns rectangles situats als extrems d’aquest camp. 

 

 

I d’això en fem qüestió d’Estat. Una problemàtica d’identitat en la qual uns colors esportius ens poden fer declarar una espècie de guerra santa contra els que defensen, des de la mateixa estultícia, a sang i foc, uns altres colors d’uns altres senyors que fan exactament el mateix un cop a la setmana i cobren el que nosaltres (jo al menys), no cobraré en tota la meva vida per anys que visqui.

Sincerament, crec que en altres èpoques fins i tot tenia un sentit anar a un camp de futbol, cridar fins l’enrogallament consignes polítiques (poques i no molt profundes), reivindicacions i parlar en la nostra llengua que, sense haver estat mai prohibida a la intimitat, no era adient utilitzar-la en públic si hom tenia alguna aspiració social o d’engranatge polític. Però, parlo dels temps d’un general que ens va collar, per la gràcia de Déu, uns quaranta anys i d’això aviat en farà uns altres quaranta, i mantenir l’esperit reivindicatiu allà, ja no és qüestió d’orgull català, sinó qüestió de distreure la perdiu mentre cada dia tota la societat està més enfonsada en uns fangars dels quals, si no estem al cas, costarà molt i molt sortir-ne. I el fet de suspendre estrenes de teatre, activitats culturals, conferències i reunions de treball per veure un partit de futbol diu molt poc a favor de la nostra escala de valors.

Naturalment que estic a favor del lleure, la distracció i l’esport, però tot amb la mesura d’una lògica cada vegada més allunyada de la realitat. A mi també m’agrada veure un partit de tant en tant, però dedicar-hi rius de tinta en els mitjans escrits i hores i hores en televisions i ràdios, abans, durant i després (no parlo de la virginitat de la Mare de Déu, eh?) si no ho trobeu exagerat, efectivament, tenim un problema i, com deia al començament,  dels grossos. Però, si fins i tot, el president d’aquest club cap i casal d’una catalanisme obsolet, diuen que es vol presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat del bracet d’un partit independentista. On està doncs l’orgull d’anar a bramar contra uns senyors i unes banderes que, en realitat, fan d’ombra a la vida i a qualsevol intent  d’autosuperació vital, l’entorpeixen amb l’excusa d’una política fora de temps i de context?. Ho he dit i ho repeteixo: tenim un embolic que trastoca l’escala de valors i si ens n'allunyem gaire serà molt difícil recuperar-los. Em sap greu, però és la meva opinió i volia compartir-la.