Actualitzat el 05/04/2010 a les 19:25h

Ja ha passat: Per als creients catòlics, ja s’ha acabat una de les setmanes de més bullícia de tota la litúrgia vaticana. Fa tres mesos que naixia el fill de Déu i ja l’estem enterrant. És una de les paradoxes que jo, que sóc creient, trobo més ridícules del muntatge, quasi teatral, d’una manera d’interpretar i de fer creure que, amb espectacles com del que parlem, serem capaços de fer adeptes entre els qui tenen dubtes.  

La fe en Déu, la necessitat de creure amb alguna cosa, digueu-li el nom que us sembli millor, l’esperança amb una altra vida des de la perspectiva simplement de gent agraïda amb el que tenim —i us puc assegurar que hem d’estar molt contents amb el que tenim—, és tan natural i espontani que tota teatralitat està totalment fora de context.

Es creu o no es creu, ets cristià o no ets cristià; pots ser, com la majoria, un munt de dubtes i incerteses, però mai no seràs ni has de ser protagonista d’un espectacle díscol, ni còmplice de la necessitat de sumar punts respecte a altres creences tant o més dignes que les teves. La fe es viu en la intimitat, quan fas un petó al fill o a l'esposa, quan dónes la mà a un amic que t’ho demana, quan participes de les angoixes dels altres i quan, sense demanar-ho, col·labores amb una finalitat social i digna. A partir d’aquí, tot el que sigui espectacle, ostentació, frivolitat i, fins i tot, presumpció no entren als paràmetres del cristianisme, de la fe o del catolicisme (segons el bisbe que ens regeixi).

Ja sé que m’estic carregant costums ancestrals i dramatitzats, podeu pensar que vull eliminar la fe d’un poble que la representa amb una ostentació i una música, adequada no dic pas que no, però fora de to, de context. Us imagineu quan Jesús era pres, després del famós i traïdor petó d’en Judes Iscariot, que entre els matolls sortís la senyora de torn cantant-li una saeta i així guanyar-se el cel, tot pensant que una bona vocalització i una veu mínimament acceptable li podien portar?. Si jo fos el protagonista de l’espectacle, com en aquest cas és Jesús, li diria al director d’escena perquè s’ha avançat tant i abans de crucificar-lo ja ha començat la passió d’ Olesa, d’Esparreguera o d’ on s’escaigui.

Sincerament —i és una opinió molt personal i oberta a tota polèmica—, crec que hem transformat la setmana santa, orgull i punt de partida a l’hora de meditar amb tot allò, absolutament tot, que tingui a veure amb la nostra fe i amb la nostra esperança en un demà gloriós i joiós —malgrat no ser en aquest món, o almenys en el que coneixem—, amb la santa setmana, única finalitat de gaudir d’unes vacances, mínimes però merescudes, i de passada, si s’escau, anar a veure unes vestes, uns passos i unes persones que, molt teatralment, volen representar una fe inqüestionable malgrat els seus esforços.

Per a mi la fe no es qüestió de parafernàlies sinó de fets i paraules afectuoses, necessàries i no mereixedores d’agraïment ni de deute. La fe, si n’hi ha, ens obliga a actuar des de la clandestinitat més agraïda. Tota la restas és ànsia de reconeixements molts allunyats del cristianisme i de la doctrina del mestre. Em sap greu, però penso així.