Actualitzat el 17/03/2010 a les 11:39h

De tots és sabut que la justícia és només un terme subjectiu. La llei que diu basar-se en la mateixa fa que per uns aquesta sigui justa i per altres totalment el contrari, però no per això perd valor el concepte i la sensació que tots, absolutament tots, hem tingut al cap i al cor en alguna ocasió de la nostra vida, quan hem comprovat que els nostres esforços o, simplement, la manera en que volíem desenvolupar una idea amb una finalitat altruista de satisfacció general, s’ha vist reduïda a poc més que una anècdota innecessària i massa feixuga per la resta. És aleshores quan la subjectivitat ens devora i clamem la injustícia d’algunes situacions.

Els que ja tenim una edat i hem nascut i viscut la major part de la nostra vida per aquestes contrades, hem tingut ocasions de participar, gaudir, col·laborar en tota mena de col·lectius i grups pensant que així evolucionàvem en el nostre constant aprenentatge de la vida fent més ric el bagatge que sempre arrosseguem. Ja sigui des de l’esbarjo, al món laboral, al món de la política, en l’àmbit familiar i amistós, sempre hem intentat enriquir-nos amb experiències, relacions i amistats.

Conec una persona que sempre em deia:  “El qui als vint anys no ha estat revolucionari, és que no te cor, però el qui continua sent revolucionari als cinquanta és que no te cap”, i creieu-me que són molt pocs els afortunats que mai s’han emportat un porta tancada als nassos quan vas de bona fe. Aquests no solament tenen cap, sinó que han tingut la sort d’escapar-se de tots els sedassos  que, desafortunadament, la part dirigida per humans i que comporta situacions vitals, constantment efectua.

A la joventut aprens i vols compartir, però no t’escolten, tothom està en possessió de la veritat absoluta i sovint amb arguments més convincents. A la maduresa segueixes aprenent i només comparteixes amb els que penses que arribaran a escoltar-te, però tornem a caure en el mateix parany, no solament estàs equivocat sinó que t’has deixat enredar i sembla mentida que a aquestes altures encara t’ho deixis fer, has d’aguantar estoicament mentre comproves que la opinió contrària està tant propera ala veritat com el Sol de Plutó, quasi a tocar. Ja amb més anys, i desenganyat quasi del tot, però seguint aprenent,  t’enroques a la teva vida, als pocs amics que has recollit dels molts que vas plantar i no passes de tot, com s’acostuma a dir, sinó que tornes de tot i tant et fa si són verdes o madures, si aquest diu o l’altre ha dit, si et fan cas o no...t’és absolutament igual i valores el que tens i et conformes i et dones per satisfet. Has aprés a dir que sí amb el cap a qualsevol ximpleria del savi de torn i no entens com amb el pas del temps tot es repeteix però ningú t’escoltarà. Si a sobre vius a una ciutat com la meva on la raó i la veritat estan en possessió d’uns pocs afortunats que s’ho creuen, tant se val, el millor és retirar-se a la muntanya, fer vida conventual i esperar el moment de la fi o del principi de la nova vida, això ja ho deixo a criteri de la consciència de cadascú.

La injustícia, subjectiva naturalment, ens venç a cada pas i ens entestem en aplicar lleis injustes per tal d’acontentar a uns sectors en detriment d’altres, fins que arriba l’hora de girar la truita i els que rebien ara reparteixen. Tota una vida i tant poca cosa. És realment trist i, si em permeteu la insistència, totalment injust.