Actualitzat el 09/01/2010 a les 08:00h

Com cada any ha tornat la mateixa cantarella, acompanyada d'innombrables bombetes de colors, avets de plàstic i papers de cel·lofana. Empeses per una necessitat compulsiva, miríades de persones surten al carrer i formen grans i atapeïdes masses. Comprar, comprar, aquesta és la gran consigna.

Inconscientment, d'una manera gregària —com aquells rossegadors escandinaus anomenats lemings, que es precipiten en massa al mar guiats pel seu instint— cal fer tombs i més tombs per les anomenades zones comercials, entrar i sortir dels establiments, pujar i baixar escales mecàniques. Cal mostrar que som feliços i lluir un rictus de somriure pueril i ortopèdic, que no desapareix fins a la fi del període, quan l'impuls desconegut que fa actuar gent de totes les edats s'esvaeix.

Es produeix, doncs, el gran aquelarre, en què les  compres arriben al paroxisme i els cossos ingereixen quantitats extraordinàries de calories, toxines i alcohol. Per demostrar que "s'és" —perquè "es té", evidentment—, i així poder compartir i estar orgullós de no ser compadit, de no ser "un d'aquells que no tenen res i passen fred i gana", dels quals un cop l'any ens apiadem —tot i que "com més lluny millor".

Un cop desapareguda l'eufòria, molts de nosaltres, tot contemplant les piles de detritus amuntegats per carrers i places, tornem a ser conscients que la mascarada ha acabat, ens sincerem i, desprenent-nos de la falsa ganyota exhibida en jornades anteriors, comencem a pensar en la matinada de l'endemà, quan una tènue llum rosada ho envaeix tot i un lleuger plugim sol humitejar calçades i voreres. Notem un estrany alleujament, i el sol fet de pensar que els infants seran retornats a l'escola ens produeix una inconfessable sensació de benestar. Per fi s'ha acabat!, ens haurem dit. Això sí, amb una mica més de greix i encara amb una certa ressaca.

Llavors, la vida torna a aparèixer amb tota la seva implacable rutina. Es reinicia la  cursa folla i brutal —de fet tan sols ha estat ocultada per unes fràgils cortinetes— que possibilita, si tots seguim les regles del joc i ens posem els aclucalls adequats, tornar a acomplir amb el ritus anual del malbaratament i la falsa compassió.