Actualitzat el 19/12/2009 a les 16:21h

Tic una amiga, la Pepa, que aquests dies festius va enviar per correu un regal per al meu fill Akram. La Pepa, una dona estupenda, és catalana, però passa molt de temps a la capital de Portugal, on presideix la Penya Barcelonista de Lisboa, un curiós nucli de persones ben diverses, lligades emotivament al Barça, que es reuneixen regularment en un local reservat per veure els partits per televisió. De vegades, colles de portuguesos fan expedicions al Bernabéu per veure el Madrid-Barça, o a Barcelona per gaudir del joc de les vaques i les ovelles sagrades blaugranes. 

Però tornem al regal, enviat per correu ordinari. A la bústia de casa hi vaig trobar un avís de Correos on es notificava que a l’oficina de la Rambla Hospital de Vic hi havia un paquet a nom del meu fill, Akram. C. H. L’endemà, a les 12 del migdia, vaig sortir del pis amb el meu DNI i amb l’avís de recollida del paquetet. Anava badant pel carrer de Manlleu, tot contemplant la remodelació que s’hi ha fet quan, de cop i volta, la intuïció em va fer mirar bé l’avís de Correos. Com que aquesta curiosa entitat és més papista que el Papa i acostuma a portar l’excés de zel burocràtic a extrems estratosfrèrics, vaig llegir el nom exacte i els cognoms del destinatari, l’Akram. Per curar-me en salut vaig girar cua, amb la idea d’anar a casa a buscar el DNI espanyol del meu fill per si me’l demanaven. I vaig refer el camí.

Després d’agafar el ticket de rigor per posar-me a la cua, vaig entrar cofoi a l’oficina, amb el DNI de l’Akram i el meu propi a la boca. Quan la funcionària de torn (una funcionària exemplar —exemplaríssima- de més o menys la meva edat— em va demanar el paper amb l’avís per recollir el paquet li vaig donar. I també li vaig presentar els dos carnets, amb tot l’orgull que un espanyol pot experimentar ideentificant-se amb tant de rigor documental.

Però la meva alegria per recollir la joguina enviada per la Pepa, es va convertir en estupefacció i esbalaïment. Un gerro d’aigua freda al desembre congelat: “Ho sento molt, senyor, però no li puc entregar el paquet. M’ha d’ensenyar el llibre de família”. De cop i volta vaig reviure el moment que, al carrer de Manlleu, vaig pressentir que tindria problemes si no anava suficientment equipat amb tota la documentació legal més indispensable en el nostre estimat estat de dret.

Malauradament, sóc de sang calenta i em costa retenir-me. Com que no tenia cap intenció de tornar a casa i perdre més temps, em vaig sulfurar. Però la meva estimada funcionària, impertèrrita, m’anava repetint: “No s’esveri, el reglament és el reglament!”. No va servir de res que jo em lamentés de la meva malestrugança amb les administracions estatals. Vaig intentar demostrar que si el nom i l’adreça del destinatari del regal coincidia amb el nom i l’adreça del meu fill (tot apuntat al DNI), i que el meu cognom i la meva adreça coicidia amb l’adreça exacta del meu filll, era evident que jo el representava i que tots dos vivíem sota el mateix sostre. Però res, com picar pedra. Ella em deia que la presentació del DNI del meu fill no era cap garantia de l’autenticitat del document. Aleshores li vaig preguntar si la presentació del Libro de Familia era una garantia de la seva autenticitat, ja que podria estar falsificat.

Fins que un àngel —segurament portuguès— va sobrevolar damunt del taulell de l’estança i la funcionària exemplar va accedir a mostrar els dos DNI al cap responsable de l’oficina, que en un minut va ordenar que se'm lliurés el paquet. Abans de recollir la documenntació, la perínclita funcionària em va dir: “Ho veu com tot s’arregla!”. No transcric el que em va passar pel cap abans de marxar. En sortir al carrer vaig respirar i em vaig adonar que més enllà de Correos hi ha vida intel·ligent.

A les 5 de la tarda, després d’anar a buscar l’Akram a l’escola, el nen va veure el paquet a sobre la taula del menjador i va demanar què era allò tan ben embolicat. Li vam dir que era un regal de la Pepa per a ell. Com que sap llegir el seu nom, va veure que era veritat: aquell embolcall era per a ell. El va obrir i es va trobar amb una guardiola en forma de porquet, amb els colors i l’escut del Barça. A la nit ja hi guardava quatre euros.

L’endemà vaig enviar un correu (electrònic) a la Pepa, per explicar-li la meva petita aventura. I em va contestar amb aquestes paraules: “Hola Toni: Perquè m'ho dius tu, que et tinc per un home assenyat, perquè si no, seria per no creure's una història així. Sort que no m'ha passat a mi, perqué calo foc a l'oficina de correus i sortim a les notícies de Tele 5. I encara sort que no et demanés una pòlissa de 25 pessetes i cantar el Cara al Sol. La propera vegada que envïi alguna cosa ho possaré al teu nom, per evitar-te passar per aquest mal tràngol.”. Tot per una guardiola, un regal de Nadal.