Actualitzat el 14/12/2009 a les 11:38h

A molts ens va sorprendre l’interès pel referèndum manifestat pels mitjans de comunicació europeus amb la seva massiva presència a Vic. El dia de les votacions, amb uns amics amb qui ens encaminàvem al col·legi electoral del Temple Romà, comentàvem els elogis de la BBC a les botigues “delicatessen” de Vic i la presència de corresponsals de Le Monde, France Press, Finantial Times i molts mitjans de comunicació estatals i europeus.

Als meus interlocutors els feia il·lusió anar a votar i estaven emocionats. Tenien la mateixa sensació que havien experimentat fa 30 anys, quan formaven part de l’Assemblea de Catalunya, un moviment popular unitari comparable amb els sectors socials que aquesta vegada han impulsat la consulta sobiranista. De fet, entre les personalitats vigatanes que donaven suport públic a la consulta, molts d’ells també havien format part de l’Assemblea de Catalunya.

Si hem de ser sincers, ni fa 30 anys ni el 13-D un servidor de vostès estava il·lusionat, que no vol pas dir que la gent il·usionada no em mereixi cap respecte. Vaig anar a votar, però em costa combregar amb el circ mediàtic del president Laporta, l’electoralisme de grans partits no independentistes que s’han aprofitat de la consulta i amb un independentisme sense bases ideològiques sòlides que no reculli un ideari clar de justícia social, de drets individuals i que  no tingui present l’emancipació ciutadana del jou dels  poders econòmics, entre altres utopies.

La participació osonenca en les votacions del 13-D ha estat similar a la que es va produir fa uns mesos a Arenys de Munt i que va despertar tantes alarmes. Però en el cas osonenc, centrat en la ciutat de Vic, hi ha més càrrega simbòlica. Del percentatge de vots favorables a la Independència i de l’índex de participació a Osona (41,1%)  se’n pot extreure alguna conclusió suggestiva. Si el 97% de votants ho va fer afirmativament, això suposa que la immensa  majoria de partidaris del no no va acudir a les urnes. Perquè, en el cas hipotètic que ho haguessin fet, ara estaríem parlant d’una participació propera al 70 o 80%.

És cert que els resultats de les eleccions solen ser enganyosos i que tothom arramba cap al cantó que més li interessa. Tanmateix, en el cas que ens ocupa hi ha nous elements a tenir en compte. Si els partidaris del no es van abstenir i si, tal com sembla, la meitat de la població catalana no és independentista, els detractors del referèndum haurien d’estar preocupats. No els convé dir que molts independentistes també es van abstenir de votar en una xarlotada, perquè aleshores resultaria que sumant els sobiranistes que van votar i els que es van abstenir, la majoria de catalans seria partidària de la independència. No poden dir, per tant, que la participació va ser rídícula.

Els mitjans europeus, en canvi, sense manifestar-se favorables o desfavorables a la independència, van intuir que la cosa era més seriosa que no pas el sainet infantilista que dibuixaven molts polítics del PP i del PSOE.

Un altre factor a tenir present és el vot masssiu dels joves entre 16 i 18 anys i el vot dels immigrants residents a casa nostra, que podien votar amb documents alternatius al DNI que garantissin la seva residència al municipi. En aquest segon cas, el nombre de vots efectuats a la capital osonenca (1.422) presentant un document alternatiu al DNI representa una variable interessant de cara a futures eleccions, per més que bastants ciutadans marroquins no van anar a votar per por a les “recomanacions” del consolat general del Marroc a Barcelona.  Un dia o altre, però, els immigrants podran votar. I, segurament, la majoria d’edat electoral també se situarà als 16 anys. Aquest dia, els comicis municipals i la composició dels consistoris canviaran radicalment. Però això ja són figues d’un altre paner.