Actualitzat el 08/12/2009 a les 09:49h

És trist reconèixer-ho, però a les nostres escoles de primària hi ha pràctiques racistes d’infants contra infants. No és, em sembla, un racisme conscient ni raonat. Tampoc no és majoritari. Però existeix i és induït pera alguns pares i familiars que cada dia s’omplen la boca de proclames xenòfobes.

Conec el cas d’alguns nens de 5 a 12 anys anys que pateixen alguna mena d’assetjament escolar per causa del seu origen o el color de la pell. Es tracta de fills d’immigrants, sobretot  subsaharians, magrebins, sud-americans, paquistanesos o indis. Algunes d’aquestes criatures arriben a patir problemes psicològics derivats de la manca d’autoestima, cada vegada que se’ls considera inferiors, diferents, fills de lladres i delinqüents (sic) vinguts de fora, invasors, pollosos, lletjos o amb un idioma digne de tribus salvatges. En alguns casos, fins i tot, el sentiment de culpa penetra tan fort l’ànima de l’infant, que acaba sentint vergonya de ser fill dels seus pares. És una mena de penyora que han de pagar per tenir un espai marginal acotat, un gueto fet a mida per éssers humans de segona categoria.

Anys enrere, molts de nosaltres vam ser educats, per desídia o amb coneixement de causa, en la idea que els jueus eren molt dolents. Més d’una vegada havíem sentit a dir: “Nen, si un senyor et dóna un caramel al carrer, no l’agafis, segur que és un jueu que et vol enverinar!”.
No gaire lluny d’aquesta tendència racista hi havia el costum de “matar jueus” per Setmana Santa, una ritus vergonyós que culminava quan, acabada la cerimònia religiosa, començava un increïble terrabastall de xerricx-xerracs —en castellà carracas— agitats pels més petits i també pel soroll resultant de picar contra els bancs, les portes i les tarimes del temple. Tot aquest guirigall es feia perquè, segons deien, “els jueus havien matat Nostre Senyor”.

A la dècada dels seixanta, la pràctica de “matar jueus” va donar pas a l’escomesa i a l’assetjament contra els xarnegos i els castellans vinguts de fora. Determinats pares catalans deien als seus fills que els nouvinguts eren bruts, baladrers i rapinyaires. I els infants pagaven el seu “pecat original” en forma d’insults i cops de roc. Molts encara recordem les batalles que catalans i xarnegos menors d’edat protagonitzaven al turó de l’Ausaneta o al Prat de la Riera, unes guerres que gairebé sempre guanyaven els catalans.

Tot plegat va derivar en la marginació escolar dels pobres xarnegos als centres educatius públics de les Cases Barates, Sant Miquel dels Pobres i Balmes. I és que, a més de ser considerats invasors, aquests éssers menudets tenien penjada la llufa de formar part de la raça dels franquistes, pel sol fet de parlar castellà.

Amb els nens passa igual que amb els contes maniqueus, que sempre hi ha bons i dolents. Els bons són la Caputxeta, els Tres Porquets, en Patufet, la Rateta que escombrava l’escaleta, Peter Pan i les Set Cabretes. Els dolents són el llop, el bou, el gat i els pirates. Ara, en els caparrons (intoxicats) d’alguns fills dels catalans s’ha obert l’ou de la serp racista: per ells, els fills dels immigrants són els dolents de la pel·lícula. Els ha tocat el pitjor paper.

Caldrà molta calma i molta pedagogia per foragitar aquest tètric monstre de les nostres vides. Els pares hi tenen molt a dir; però també els educadors de les escoles, que són espectadors privilegiats de molts d’aquests casos d’assetjament. Sense oblidar els poders públics i els mitjans de comunicació, sobretot la televisió. La responsabilitat és compartida.