Actualitzat el 21/11/2009 a les 12:44h

Sens dubte, enguany els senglars deuen estar ben contents, i és que aquest és un dels anys excepcionals de producció d’aglans (o glans). Anem a parlar una mica de les aglans, de les espècies que en produeixen, dels seus usos tradicionals i de les d’altres territoris.

A casa nostra són bàsicament dues les espècies que produeixen aglans: l’alzina i el roure martinenc. En altres territoris, com per exemple Extremadura, les principals espècies productores són la carrasca, la surera, el roure africà i el reboll, bàsicament. Si enguny s’ha assolit un nivell elevat de producció, que es pot qualificar d’extraordinari, es deu a la combinació d’una primavera molt plujosa amb un estiu no molt sec, factors que van afavorir una molt bona floració i, en conseqüència, un assoliment de maduresa d’un bon nombre de fruits. Ara bé, tot i que la producció de glans està fortament lligada a la meteorologia, a vegades també ha succeït que no hi ha hagut aglans malgrat que el temps hi hagi acompanyat.

Val a dir que són justament les aglans les llavors de les alzines i els roures i, per tant, la producció d’aglans està directament relacionada amb la seva regeneració i la seva dinàmica.

Pel que fa a la producció d’aglans, el seu coneixement pot resultar d’un gran interès en l’activitat cinegètica, ja que la taxa de reproducció dels senglars augmenta notablement en anys d’elevada producció, i en zones de devesa (bosc esclarissat amb una densitat igual o inferior als 400 peus/ha) es poden assolir els 300-400 kg/ha. Ara bé, en boscos mixtos de frondoses i coníferes —com els que tenim aquí—, aquesta producció es redueix notablement. Val a dir que hi ha una estreta relació entre la densitat de la massa forestal i la producció i mida de les aglans, tot augmentant aquesta com menor n’és la densitat.
 
Si parlem de la qualitat de les glans, cal dir que són un aliment ric en hidrats de carboni (46%) i pobre en proteïnes (4%) i greixos (3%).  En zones on les glans s’utilitzen per engreixar els porcs ibèrics durant la tardor i l’hivern, els animals poden augmentar el seu pes a l’entorn d’1 kg diari únicament consumint 9 kg de glans. A casa nostra, però, als models silvopastorals (models que combinen la pastura del sotabosc amb la gestió forestal típica), tot això no passa sinó que més aviat les aglans acaben a la boca dels animals silvestres. Amb tot, antigament, aquí les aglans eren recollides i emmagatzemades en unes cavitats anomenades jubs (o aljubs), que no eren res més que uns forats subterranis revestits de pedra pertot i amb un petit orifici a la part superior per poder-los omplir i buidar quan fessin falta, per alimentar el bestiar en les èpoques de menor producció d’herba i farratges.

Un altre dels usos que podem donar actualment a les aglans és el fer-les servir com a material forestal de reproducció en repoblacions, o sigui, de planter. Per garantir-ne l’èxit, però, és convenient plantar-les durant el mes de novembre o desembre i posar 4 o 5 llavors per forat ja que fàcilment no totes germinaran, això si el senglar no se les ha menjades, és clar. En el cas de les repoblacions naturals, és a dir, les que es produeixen sense la intervenció de l’home, destaca un ocell transportador, que és el gaig. Ara bé, la dispersió d’aglans que fa el gaig no és pas un procés voluntari sinó degut a la pèrdua d’aglans durant el seu transport o bé a l’oblit de magatzems de llavors. També, cal tenir en compte que les aglans s’assequen en un període d’un a dos mesos i que, a partir de llavors, ja no són viables per germinar. Amb la seva dispersió les alzines i els roures van colonitzant l’estrat inferior de les pinedes i, com es pot observar en el moment actual de molts dels nostres boscos, es van convertint en les espècies de futur.

Finalment, només afegiria que hi va haver uns anys, crec que no deu fer pas ni un segle, que les aglans eren consumides per les persones, bé directament, bé seques, bé en forma de farina d’aglans. Amb les perspectives que hi ha ara, a veure si haurem de tornar a menjar aglans.