Actualitzat el 16/11/2009 a les 10:37h

Confesso que no hi plego res, en sóc un ignorant. Solament els sentiments i una certa frustració, a la fi, sentiment també, m’han portat a escriure aquestes ratlles, ja que sembla que en nom de la globalització tot s'hi val i jo no hi estic pas d’acord.

Fullejant pàgines de revistes i diaris un pot contrastar les opinions d’uns i altres que se suposa que sí que en són coneixedors. Jo prenc nota de tots ells i em faig el meu propi cabdell.

Aparentment, una fusió de les caixes de Girona, Catalunya i Tarragona, per la dispersió dels seus centres de poder i la condició de públiques, fa sensació de coherència. També, i vist des de fora, clar, sembla coherent que les caixes de Terrassa, Sabadell, Manlleu i Manresa, pel seu equilibri, el seu allotjament al propi territori i essent caixes petites, s’hi imposi el mateix criteri. Doncs, no serà així.

Fets consumats. Tal com s’ha determinat i anunciat, les fusions ja són al sac. L’acció del lligat és feina de les assemblees generals de cada entitat, summament sobiranes.

No vull anar pas al revés del món. Lluny de mi aquesta pretensió, seria absurd per part meva. Els dies i les nits se succeeixen inexorablement i no és pas per caprici del temps; senzillament perquè és així i s’ha d’acceptar per seguir integrats en aquest procés evolutiu cada cop més exigent.

Tots som coneixedors que hi ha empreses, que pel seu bon funcionament i per l’interès d’un segon, han estat venudes a altri. El venedor, a canvi, rep una substanciosa compensació del comprador, i així tots contents.

Caixa Manresa serà engolida ben aviat per Caixa Catalunya. No ens enganyem, això és així, engolida. Aquesta, Caixa Catalunya, ha manifestat gran interès en aquest negoci i sembla que Caixa Manresa no té cap inconvenient a oferir-s’hi. La pregunta és: a canvi d’aquesta absorció, Manresa, propietària d’aquesta entitat (cal recordar que el seu nom és Caixa d’estalvis de Manresa), quina compensació en rebrà? No us hi trenqueu les banyes, en tinc també la resposta: cap.

Caixa Manresa és una empresa que funciona correctament. Durant prop de cent cinquanta anys ha generat riquesa que ha revertit en la seva ciutat, el Bages i moltes altres contrades d’aquest nostrat país. Desgranant en el temps: Casa Caritat, Unitat Coronària, Col·legi Oms i de Prat, Museu de la Tècnica, la Basílica de la Seu, les accions de la Fundació i l’Obra Social i moltíssimes més aportacions. Això, si parlem de la ciutat de Manresa. Si parlem del Bages i fent memòria recent, trobem el seu buc insígnia: Sant Benet de Bages.

No cal dir que això és només una pinzellada de tot el que s’ha fet. Cent quaranta-dos anys han donat per moltíssim. Amics,  hi havia una empresa que generava riquesa al meu país i a canvi de res m’he l’han presa. Frustrant.

Així, doncs, tot això a partir d’ara se’n va a pastar fang. Paraules, moltes paraules però d’aquí a tres o cinc anys, o potser abans i tot, Caixa Manresa, com el sucre en un cafè, s’haurà dissolt dintre d’aquesta “fusió”. Ah!, i dic bé, el sucre endolceix, deixa constància, doncs, al cafè, oi? La bona solvència de Caixa Manresa, ajudarà a endolcir l’entitat absorbidora, que segons es diu, prou falta li fa.

Tot això té un cost —que ara no entraré a valorar al detall—, amb el cost, hi va afegit un alt risc que estic segur que els responsables d’aquestes fusions ja deuen haver valorat. Ningú no deixa res si no és a canvi de quelcom. Els diners del FROB (Fons de reestructuració ordenada bancària) s’han de tornar amb el corresponent valor afegit, que no és pas barat. El retorn porta data de caducitat, 5 anys, prorrogable a 7. Si en aquest temps no s’ha retornat el préstec, el Banc d’Espanya assumeix drets polítics, reconverteix el deute en quotes participatives (accions) i a partir d’aquí passa a ser “company de viatge”, amb el risc que comporta la venda d’aquestes accions a altri. Els catalans, sempre que fem negocis amb Espanya en sortim escaldats. Compte, senyors, doncs.

Podríem seguir escrivint més, per exemple, del canvi de nom que sembla que, amb el nom de Catalunya no podrem fer negoci amb Espanya, i clar, com que els equivocats som nosaltres el millor és que ens canviem el nom. Un altre cop, frustrant.

Ho deixo aquí. Com deia algú —i de qui no recordo el nom—, tot això a mi em deixa un xic taciturn, però no pas perquè sigui savi, sinó perquè em fa més pobre.