Actualitzat el 11/11/2009 a les 12:11h

Aquest 20 de novembre celebrem el 34è aniversari de la mort de Franco, un militar que va tenir el país agafat pels pebrots durant 35 anys, pràcticament el mateix període de temps que fa que va passar a millor vida. Però el seu record i la seva influència encara perduren. I molts dels que vam viure el 20-N encara dubtem que la dita “transició democràtica” s’hagi acomplert del tot, en part gràcies (o desgràcies) als pactes polítics que van impedir l’anomenada “ruptura democràtica”. I així ens ha anat.

A banda dels antecedents del grup d’intel·lectuals i artistes que van editar la revista Inquietud i dels impulsors de Cine Club Vic, a finals dels anys seixanta,  l’oposició antifranquista vigatana més visible es limitava a la militància clandestina del PSUC i al Comitè de Solidaritat amb els presos. També hi havia un grupuscle carlí autogestionari i catalanista, a banda de militants de partits minoritaris com Estat Català i antics membres de partits d’esquerres i sindicats anteriors a la guerra de 1936.

La inauguració de l’Institut Jaume Callís i la transició al Col·legi de Sant Miquel dels Sants, que va passar d’estar tutelat directament pel bisbat a una titularitat adscrita a un patronat presidit per l’alcalde de Vic, amb una important participació de l’Església, va significar una revolució en el panorama educatiu local. El cas és que dels dos centres, i també del Seminari Conciliar, en van sorgir bona part dels joves que més tard conformarien l’anomenada generació de joves rebels.

El 14 de desembre de 1970, el Govern espanyol va imposar l’estat d’excepció a tot l’Estat en un intent d’aturar les protestes contra la petició de sis penes de mort per a uns militants bascos condemnats per un tribunal militar de Burgos. A Vic, com a moltes poblacions, es va produir la primera manifestació estrictament política contra el règim franquista des de la fi de la guerra civil. I a partir d’aquí, van començar a sovintejar es accions democràtiques i la corresponent repressió policial en forma de detencions.

El novembre del 1971, els vigatans Quim Capdevila i Miquel Albó van assistir a la fundació de l’Assemblea de Catalunya en representació d’Osona. Aquesta plataforma unitària treballava per aplegar tots els grups i persones que se sentien representats en el lema Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, per impulsar una alternativa democràtica i aconseguir un marc de llibertats igualitari.

A poc a poc, la política opositora al règim creixia de manera discreta. A la primera meitat de 1973 es va crear a Vic la primera cèl·lula del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). Per la seva banda, l’organització Joventut Comunista de Catalunya (la branca juvenil del PSUC) va experimentar un gran creixement. Tant el PSAN com la JCC van arribar a tenir una presencia ciutadana important. Un altre focus de resistència antifranquista era el convent franciscà del Remei, on es van fer moltes reunions clandestines, com les del Comitè de Solidaritat, a més de projeccions de films prohibits. Sense oblidar els sindicalistes democràtics.

En l’àmbit cultural, la contestació estava representada per Òmnium Cultural (que va fomentar les primeres classes de català a les escoles de la comarca), i per la revista Oriflama, que va néixer a l’empara del Bisbat de Vic com un full destinat als joves que feien el servei militar.

El 2 de març de l’any 1974 va ser executat l’anarquista Salvador Puig i Antich, condemnat al garrot vil en un judici militar que va ser una autèntica pantomima. Quatre dies després, 600 manifestants, la majoria estudiants de l’Institut, van expressar la seva ràbia als carrers de Vic i la seva oposició a la pena de mort. El mes de maig de 1975 va tenir lloc a Vic l’assemblea constitutiva de la Coordinadora d’Entitats Democràtiques. El mes de setembre, un tribunal militar va decretar, en judici sumaríssim, onze penes de mort contra militants del FRAP i d’ETA. Les protestes a l’Estat i arreu del món no van poder aturar l’afusellament de cinc dels condemnats, el 27 del mateix mes. Malgrat l’onada de protestes arreu del món, el règim franquista, en canvi, va fer una fugida cap endavant, organitzant una multitudinària manifestació de suport a Franco a la Plaza de Oriente de Madrid. Va ser l’última vegada que el criminal dictador va aparèixer en públic, amb un aspecte cadavèric.

A finals d’octubre, Franco va patir una sobtada davallada de salut. Mentre el general agonitzava, l’oposició espanyola es va unir i va formar la Platajunta, tot reivindicant les llibertats democràtiques, l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats. Davant l’evidència que el dictador estava a les portes de la mort, el príncep Juan Carlos de Borbón va assumir el comandament de l’Estat. La matinada del 20 de novembre, Franco va deixar de respirar.

Mesos abans, aquell mateix estiu, un servidor de vostès treballava de conserge a l’Hotel El Manantial, al balneari de Caldes de Boí. Les poques pessetes que vaig estalviar en tres mesos (22.000) em van servir per costejar-me un viatge a Creta. Aleshores jo era un jove esvalotat que volia gaudir de la suposada llibertat que em procurava un passaport que la policia franquista m’havia retornat, després d’haver-me’l requisat durant dos anys per activitats subversives. Quan vaig marxar, a finals d’octubre, feia pocs dies que Franco s’havia posat malalt.

Després d’anar a Itàlia i d’allà a l’illa de Corfú, a principis de novembre de l’any 1975, em trobava viatjant en un autocar a Creta, en direcció al poble de Réthymnon, a la costa nord. Aquells dies, a Grècia governaven amb mà dura els coronels. A l’interior del vehicle tothom callava i mirava per la finestra. Davant meu hi havia un home dormint, amb un diari a la falda. Els meus escassos coneixements de grec clàssic estudiat a l’Institut Jaume Callís, em van portar a intentar desxifrar un gran titular escrit en caràcters grecs moderns. Al cap d’uns minuts vaig deduir que la notícia feia referència a la mort del dictador espanyol: “Franco thanatos”.  La meva impaciència va pujar de to en veure que l’home del diari trigava molt a despertar-se. Quan va obrir els ulls, em va confirmar que Franco era mort i en veure la meva alegria em va felicitar. Tanmateix, hores després, la televisió pública desmentia la notícia de les agències i explicava que Franco estava agonitzant.

En saber que el dictador estava a les portes de la mort, em van venir unes ganes irracionals de tornar a Vic per poder assistir, amb tota la il·lusió del món, a l’esdeveniment més esperat: la fi de la dictadura. Després de passar un matí collint petxines a la platja de Réthymnon i de veure el pas dels avions d’una base de l’OTAN per sobre del meu cap, vaig tornar a l’habitació que m’havia llogat un afable sabater comunista. Vaig fer la motxil·la i vaig iniciar el retorn a casa. De Creta a Atenes, i d’Atenes a Tessalònica, on vaig comprar un bitllet de tren fins a Milà.

Però la malastruga em va matxucar. En arribar a l’estació fronterera entre Grècia i l’antiga Iugoslàvia, la policia de la Macedònia comunista va fer baixar tothom dels vagons per controlar la documentació dels passatgers. Un agent iugoslau em va agafar el passaport i després de mirar-se’l una bona estona, em va dir que no podia passar perquè jo era un “espanyol feixista”. De res van servir els meus intents per explicar-li que jo era antifranquista. Mentre el policia anava pujant el seu to de veu, un grup d’estudiants democràtics van començar a increpar-lo des del tren. Fins que, per evitar ser detingut, em vaig veure obligat a córrer per l’andana de l’estació fins a creuar la línea de lla frontera i retornar al territori de jurisdicció grega.

Després d’aquesta mala passada, em vaig adonar que havia perdut els diners invertits en el bitllet d’un un viatge impossible. Amb els pocs dòlars en travellers xecs que em quedaven vaig poder travessar tota la península grega en diagonal, fins al port occidental d’Igumenitsa, on vaig pujar en un ferri que em va dur a Bríndisi, al sud d’Itàlia.

A Bríndisi vaig menjar calent, per última vegada, en una trattoria. Després de comprar una mortadel·la per poder alimentar-me durant la resta del viatge, vaig posar-me a fer autoestop. Aquesta vegada, però, la bona estrella va fer que un camioner italià em portés fins a Gènova, molt a prop de la frontera francesa. I d’allà, en tres o quatre vehicles vaig poder arribar, la nit del 18 de novembre, a Perpinyà, amb un franc i 25 pessetes a la butxaca.

Per sort, a la capital de la Catalunya del Nord vaig poder contactar amb l’amic Pep Palau (antic company de pupitre a l’Institut, que estava exiliat per activitats llibertàries).  Em va convidar amablement a casa seva i em va preparar una exquisida sopa de peix que em va deixar ben reconfortat. Durant el sopar vam comentar esperançats el previsible desenllaç de l’agonia de Franco.  L’endemà, 19 de novembre, amb els diners que em va donar en Pep vaig poder arribar a Barcelona. Com que era tard i no hi havia trens per arribar va Vic, vaig dormir a casa de la Lores Riera en un pis del barri Gòtic.

El 20 de novembre, de bon matí, em van despertar les campanes de les esglésies. Després d’escoltar la notícia per la ràdio, vaig sortir disparat del pis: Franco era mort. La primera persona que vaig trobar pel carrer (quina casualitat!) va ser Miquel Albó, amb una cara que irradiava satisfacció. Després, a la Rambla vaig contemplar l’increïble escena de dos nois que van treure un sac d’una furgoneta i van escampar centenars de taps de cava pel terra. Les cares de la gent eren d’alegria continguda, encara que també vaig veure’n alguna amb signes de por. I de la Rambla a l’estació de la plaça de Catalunya.

En arribar a Vic vaig anar a l’Snack a celebrar la gloriosa efemèride. Però com que no tenia diners vaig cometre un petit delicte: vaig entrar a la botiga de La Lionesa, regentada per Quim Capdevila, i vaig birlar una ampolla de vi de la marca francesa Chateauneuf du Pape, un nèctar de raïm que aquells dies valia una fortuna: 1.000 pessetes. Anys després vaig confessar la meva malifeta a l’amic Capdevila, el qual va trobar comprensible la meva acció i em va deslliurar de tota culpa. Aquesta és la meva vivència del mític 20-N, una data que cadascú va viure a la seva manera.

Pocs dies després de l’enterrament de Franco i la proclamació de Juan Carlos I com a rei d’Espanya, l’oposició vigatana va fer arribar a l’alcalde Sadurní un document destinat al rei en el qual s'exigia l’amnistia per als presos polítics i el restabliment de les llibertats. La petició va ser signada per una cinquantena de personalitats dels diferents àmbits ciutadans i de les organitzacions polítiques. I va néixer un sentiment col·lectiu d’esperança que el temps va acabar ofegant.

Han passat 34 anys d’aquests fets. I la transició democràtica no està acabada. Avui, les il·lusions d’una generació de militants antifranquistes que avui tenim entre 50 i 60 anys s’han transformat majoritàriament en escepticisme davant el lamentable rumb que, en general, ha pres l’acció de la classe política. Si després de la mort del dictador van sortir milers de demòcrates de sota les pedres (molt d’ells en realitat eren simples arribistes), tres dècades després, la corrupció, l’oportunisme, les martingales d’alguns professionals de l’enganyifa pública i les dictadures dels aparells dels partits polítics ens han portat a molts a deixar de votar i a deixar de creure en la bondat dels responsables de realitzar els ideals democràtics i igualitaris. Llàstima que tot plegat sigui un llast per alguns polítics honestos (també n’hi ha) que batallen cada dia per millorar les condicions de vida dels ciutadans, amb grans dosis de voluntarisme. Una cosa semblant passa en àmbits com la premsa, la cultura, el món del treball i el sindicalisme. Hem perdut la fe. No estem pitjor que amb el règim franquista, però estem molt lluny d’una realitat acceptable.

Quan el dictador va escriure en el seu testament: “Todo está atado y bien atado”, no anava desencaminat del tot. Qui ho havia de dir! I que trist!