Actualitzat el 09/11/2009 a les 08:00h

L’eriçó terrestre és un animal ben elegant, diuen, perquè sota la seva ordenada capa de punxes defensives, es reclou un ésser tendre, feble, fràgil i sensible. Aquesta novel·la, L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery —que la faixeta de sobrecorberta anuncia que fou premi dels llibreters francesos del 2007—, ja porta nou edicions en català a casa nostra, la qual cosa ens parla de la gran acollida i interès que ha suscitat. De fet, és veritat que es tracta d’un títol si més no original que incita igualment a la curiositat.

Després d’un començament de lectura un tant dura, pel fet de no situar-se un en la trama, degut als continus feedbacks entre els personatges, dins d’una atmosfera reclosa d’una escala de veïns, del retrat de persones i famílies veïnes, sempre també amarats en la cultura ambient actual, fins a quin punt nihilista, sense horitzons, sense il·lusions dels seus personatges: la gent viu però no sap perquè viu. La novel·la es va desplaçant cap a una recerca del sentit de les persones que s’hi reflecteixen.

Cal notar, igualment, el toc femení de l’autora, Muriel Barbery, un cognom que em fa pensar en les campanes. La seva sensibilitat per entrar en la psicologia dels personatges, en els seus sentiments i pensaments més pregons només és possible per a algú o bé que té una gran capacitat d’empatia o bé per a algú que, de fet, s’està retratant a ella mateixa. No és això el que fan tots els novel·listes, també els artistes?

Dues protagonistes principals centren l’atenció. D’una part una noia jove en plena adolescència, amb una rica i interessant vida interior, que viu totalment a part de la seva família, de fet, perquè els seus pares viuen alienats. La seva mare resta ocupada per la psicologia freudiana i els psicotròpics. Hi haurà una crítica a la freda psicologia freudiana. Per a la Colombe la vida no té sentit perquè experimenta l’estimació de debò de ningú. Per això la narració ve transida de pensaments de mort i d’autodestrucció.

La segona gran protagonista és la portera de l’escala que viu igualment com l’eriçó, reclosa en el seu món i amagant i jugant el personatge d’algú anodí que només s’encarrega de la neteja i de l’ordre de l’entrada. En canvi, amaga igualment una forta vida intel·lectual i d’interès pels autors clàssics.

Fins que no arribi el senyor Ozu, japonès, no hi haurà algú capaç de veure les persones tal com són i descobrir-les al gran públic.

La història acaba malament i bé alhora, mort i vida es barregen per arribar a un clímax emocionant. Com jo ho he fet, descobriu-lo.