Actualitzat el 08/11/2009 a les 08:00h

Casualment, no fa gaire, vaig sentir unes declaracions de l’advocat de Fèlix Millet  on aquest per defensar el seu client emprava la tàctica del calamar —allò de llançar tinta per amagar-se. Matusserament, posava en dubte la credibilitat de les declaracions fetes per l’orguener Gerhard Grenzing en relació a l’import de la reparació de l’orgue del Palau —un import que Millet, en les seves factures, va inflar desmesuradament. Tot donant a entendre que només eren unes declaracions verbals sense cap més sustentació; a més, feia escarni del seu cognom, insinuant que amb un cognom així —de dificil i estranger, se suposa— no es pot tenir gaire credibilitat.

En fi, embolica que fa fort. Segur que aquest advocat no coneix el senyor Grenzing i la seva família. Jo, en canvi, havent-los conegut, no posaria en cap moment en dubte la seva honradesa, malgrat no tenir uns cognoms amb tant pedigrí com certes nissagues nostrades.

En un article que vaig publicar l’any 1997 —malgrat que s’hi narraven vivències cronològicament anteriors— a la revista Llengua Nacional es podia llegir el següent, i significatiu, fragment referit als Grenzing: «Vaig tenir ocasió de tractar amb un matrimoni d’origen alemany establert no fa gaire en un poblet prop de Barcelona. Parlar amb ells era tot un gaudi, i la conversa fou d’allò més cordial i respectuosa. Tot i que encara els costava parlar en català, el mantingueren tota l’estona, i és així, en català, com parlaven al seu fill, que anava a l’escola pública de l’esmentada localitat, en la qual estaven perfectament integrats. El seu tarannà era senzill, modest i tranquil; en ells tot era reflex de cultura i saviesa». Com veiem, res a veure amb altres tarannàs, propis d’individus proclius a acumular guanys i més guanys a qualsevol preu, i situats a anys llum de distància d’unes persones que es guanyen la vida honrament i dignament, cosa que encara fa més indignant qualsevol intent de desacreditar-los.

Per cert, Grenzing etimològicament vol dir home de frontera, de marca. És a dir, aquell que tot sol s’enfrontava a les dificultats pròpies d’un nou territori per tirar endavant llar i família, lluny de qualsevol cacic o senyor feudal. La mateixa mena d’homes que tiraren endavant el nostre país, que també fou una marca en els orígens. Sota una aparent dificultat formal aquest cognom fa referència a una realitat molt acostada a nosaltres, que encara ens fa més proper el personatge, a diferència d’aquells que han malmès greument el cognom heretat dels seus avantpassats i l’han fet símbol del que no hauria d’haver ocorregut mai.